El Tribunal Suprem i el despoblament

El Tribunal Suprem s'ha posat les piles per a recolzar als pobles en risc de despoblament; en una sentència del mes de gener ha donat via lliure per a construir als pobles menuts sense llicència.

Com vos podeu imaginar, la intenció del Tribunal Suprem no era exactament eixa, però el seu raonament jurídic és molt clar:

«Es por ello por lo que el Ministerio Fiscal ha venido manteniendo a lo largo del procedimiento que los informes técnicos en los expedientes de concesión de licencias, en cuando que implica trascendencia en la situación jurídica de los ciudadanos, afectando a sus derechos y obligaciones, así como las funciones de inspección y disciplina urbanística, deben ser realizadas por personal funcionario.

[...]

Conforme a los preceptos relacionados, el arquitecto contratado mediante la LCSP no puede efectuar ninguna función que comporte el ejercicio de autoridad administrativa. [...] Aun cuando los distintos expertos que han informado o testificado en la causa discrepan sobre la posibilidad de la celebración del contrato administrativo en atención a las funciones que entrañan el cometido de arquitecto o ingeniero municipal, todos ellos han coincidido en que determinadas funciones, como podría ser actuar de instructor de un expediente de disciplina urbanística, instructor de un expediente sancionador, instructor de un expediente disciplinario y otras similares, sí son objeto de reserva legal. De esta forma, D.ª Fermina declaró que la disciplina urbanística es claramente una potestad pública que debe ser ejercida por funcionario de carrera. D.ª Flor señaló que ciertas funciones, entre las que se encuentran las de inspección urbanística, no pueden desempeñarse por un contrato administrativo como indica el art. 301 TRLCSP. Sobre este mismo precepto, D. Cayetano indicó que en términos generales reconocía la existencia de un debate doctrinal y jurisprudencial acerca de las funciones que implican ejercicio de autoridad, ratificando su informe de fecha 10 de julio de 2015 y refiriéndose principalmente a las funciones de disciplina urbanística como aquellas que eran objeto de reserva legal. Igualmente, en su informe de fecha 22 de junio de 2015 consideraba la dificultad que planteaba determinar cuales son los ámbitos de actuación reservados a los poderes públicos, puesto que no existe una definición legal de los servicios que implican el ejercicio de la autoridad».

Concretem el raonament jurídic: totes les funcions de disciplina urbanística (concessió de llicències d'obra, expedients per vulneració de l'ordenament urbanístic, etc.) han de ser realitzades per un arquitecte o enginyer municipal que siga funcionari de carrera.

No es podran atorgar llicències d'obres a aquells pobles menuts que no tinguen en la seua plantilla de funcionaris a un arquitecte o a un enginyer municipal; però si algú inicia una obra sense llicència, tampoc haurà ningú que puga instruir un expedient per vulneració de la disciplina urbanísitca.

La via lliure per a les obres particulars pareix molt clara: avant sense llicència mentres el poble no tingue finalitzada una oposició per a contractar a un arquitecte municipal.

La principal pega d'esta sentència és, evidentment, que l'obra pública s'ha acabat als pobles menuts, perquè els arquitectes contractats externament per a actuacions puntuals (que és el mètode habitual de treball als pobles que no poden pagar a un arquitecte en plantilla) ni poden emetre llicències ni tenen potestat per a decidir si una obra pública s'adequa a la legislació urbanística del poble en qüestió.

Visca el Tribunal Suprem!

Origen de les teories anti-vacunes

Feia temps què volia posar-me a averiguar les raons què porten a una persona a rebutjar de pla l'administració de vacunes (no estic parlant d'un cert rebuig per precaució, sempre sà si hi ha alguna evidència raonable); i esta pandèmia, què ha fet créixer el número de gent què creu que les vacunes són més perilloses què la pròpia malaltia, m'ha donat l'empenta definitiva.

No podem obviar què la pròpia indústria farmacèutica, en casos molt puntuals, ha contribuït a provocar un cert recel sobre les seues prioritats (primer el negoci i després la salut) quan han forçat l'aprovació d'alguns medicaments finançant directament (per no dir-ho d'una altra manera menys correcta) estudis científics què obviaven o minimitzaven els efectes adversos d'alguns dels seus components; i quan eixe recel s'estén també a les agències què han d'aprovar la comercialització dels medicaments, no ens pot estranyar què puguen haver persones anti-vacunes: l'agència què aprova els medicaments als Estats Units (la coneguda FDA) obté un 75% dels seus ingressos (inclosos part dels sous dels seus empleats) de la pròpia indústria farmacèutica.

Ara bé, el funcionament dubtosament ètic (per evidents conflictes d'interessos) de la FDA (podeu llegir una breu crítica ací) té poc a veure amb les agències europees equivalents a la nord-americana; de fet, al vell continent continuem rebent crítiques de la indústria per retrasar massa les autoritzacions de medicaments (què és el què va dur a la FDA a rebre fons de la indústria, just per a accelerar els terminis d'aprovació). Estes diferències entre la FDA i les agències europees són bàsiques per a entendre, com veureu, d'on han eixit les teories anti-vacunes i, sobretot, per a sospesar la raonabilitat d'eixes teories aplicades fora del context d'on van néixer: dos dels medicaments recents més controvertits aprovats per la FDA pel seu procediment d'autorització accelerat (el Nuplazid i l'Uloric) mai han arribat a ser aprovats a Europa, i l'únic cas europeu de vacuna amb efectes secundaris greus (casos de narcolèpsia causats per la vacuna contra la grip H1N1 Pandemrix, fabricada per GlaxoSmithKline) tenia una incidència de 8 casos per cada 100.000 pacients vacunats, molt inferior a la letalitat del virus H1N1 (210 casos per cada 100.000 contagiats), segons podem concloure de les dades de les denúncies dels pacients suecs (475 casos denunciats respecte als 6 milions de suecs vacunats el 2009-2010); la incidència de la narcolèpsia és molt menor (de 2,66 casos per cada 100.000 vacunats) si agafem els 800 casos reportats a tota Europa, on es van vacunar 30 milions de persones (és a dir, què hi havia 80 vegades més de probabilitats de morir per la grip H1N1 què desenvolupar narcolèpsia per vacunar-se).

Per a conéixer l'origen de les teories anti-vacunes m'he recolzat en un vídeo amb el títol «Vacunas: 790 casos adversos graves, incluso muertes, provocadas por vacunas alteradas cada año», elaborat per l'associació SCJVITA -nascuda este 2020 per a què regne en Espanya el "Sagrado Corazón de Jesús"- i publicat a Scabelum TV, en el qual s'entrevista a Luis de Miguel Ortega (què, a més d'infermer, és el presentador, guionista i productor d'eixe canal de televisió "incensurable" i "contra el estado totalitario"). L'entrevista és curta (uns 10 minuts), i vos recomano veure-la sencera abans de llegir açò, per a tindre una idea completa sobre com es construeix l'argumentari anti-vacunes. Ja aviso què el fil argumental és molt feble i què les contradiccions són molt nombroses i massa evidents (feia temps què no veia una teoria conspirativa més mal feta), però això ens ajudarà a detectar com funcionen les lògiques conspiratives.

La introducció de l'entrevistador ja avisa de què hi ha vacunes adulterades, vacunes contaminades i vacunes tòxiques, però què hi ha altres què sí que són bones (tota teoria conspirativa ha d'incloure una dosi, per mínima què sigue, de seny); a continuació, i seguint amb l'argument inicial de vacunes roïnes i vacunes bones, adverteix de què criticar algunes vacunes comporta automàticament l'etiqueta d'anti-vacunes. Axina és com introdueix la primera pregunta a l'entrevistat: ¿què és això dels anti-vacunes? ¿I què diu l'entrevistat? Què els anti-vacunes no existeixen (diu què ni tan sols existeix el concepte), què són persones què dubten de l'eficàcia de les vacunes perquè no tenen informació suficient. Cal espolssar-se eixe prefix negatiu de davant, què sol generar aversió a aquells què puguen interessar-se pels arguments del moviment, què només exposa "dubtes" per manca d'informació; més endavant, a l'entrevista, continuaran amb l'argument de vacunes roïnes i vacunes bones, per a incloure dins d'esta categoria les vacunes contra les al·lèrgies (i la del tètanus d'alguna marca, que no diuen ni entrevistador ni entrevistat quina és la bona, què és com dir què no n'és cap: evitant la informació concreta de les vacunes bones, contribueixen a mantenir els dubtes dels seus seguidors envers qualsevol vacuna, tot i què, evidentment, algunes -no se sap quines- són bones).

L'afirmació bàsica de qualsevol teoria de la conspiració és, precisament, què dubten de la versió oficial; eixa versió oficial és, per suposat, tota aquella informació què puga malmetre les seues conclusions (l'amalgama què diuen què no es pot permetre per a etiquetar als anti-vacunes sí què es permet per a mantenir les seues conclusions). Ara veurem com eixos dubtes comencen a recaure primer en un enemic indeterminat, però fàcilment atacable (la indústria farmacèutica), i després comença a expandir-se fins als metges de família (perquè si no s'amplien els enemics comencen a coixejar les conclusions: si el metge de família et recomana vacunar-te, cal dubtar també del seu criteri).

El següent pas és incloure a algun personatge rellevant del moviment contrari (els pro-vacunes) què recolze algun dels dubtes dels anti-vacunes; ahi introdueix l'entrevistat a l'OMS i a Heidi J. Larson, dient què esta antropòloga recomana, en un recent estudi sociològic, no utilitzar el terme anti-vacunes per a referir-se a les persones que dubten i què només volen més informació. En realitat, el què ha publicat Larson és un llibre («Stuck: How vaccines rumors start, and why they don't go away») on planteja una contraofensiva envers els anti-vacunes per a contrarrestar l'ús massiu dels falsos rumors estesos per les xarxes socials per estos moviments, de manera què mai puguen arribar a fer dubtar a més del 35% de la població, doncs això suposaria què la immunitat de grup necessària per a acabar amb la COVID-19 mitjançant una vacuna estaria en risc. A este vídeo de Larson, on explica el seu treball d'investigació plasmat al llibre, podeu veure què es refereix als anti-vacunes com anti-vacunes, sense més; Larson diu, a més, què tots els moviments anti-vacunes provenen de rumors què fins ara no s'estenien més enllà de grups reduïts de persones, però que, amb l'ús què estos grups fan de les xarxes socials, eixes falsedats s'estan estenent molt més del què seria desitjable i què tant els científics com els metges i les autoritats sanitàries han d'espavilar-se per a contrarrestar eixos moviments organitzats mitjançant l'ús de la tecnologia.

Una vegada intentat el blanquejament de l'etiqueta què s'han penjat ells mateixos (si estan en contra de les vacunes, el terme més adient és etiquetar-los com a anti-vacunes), li pregunta l'entrevistador a l'entrevistat si realment hi ha motius per a dubtar de les vacunes. Quina pregunta, ¿eh? Ja vos podeu imaginar la resposta: «Hay motivos». Estan els què dubten de l'eficàcia de les vacunes, els què volen més informació abans de posar-se-les i, a més, els què són víctimes dels efectes secundaris de les vacunes. I ara comencen les dades concretes, què és quan podem dir allò de «pillaràs abans a un mentider què a un coix».

Segons Luis de Miguel, la pròpia indústria farmacèutica reconeix què hi ha un efecte greu advers cada 10.000 vacunes, de manera què això ens situa en uns 790 casos cada any de reaccions adverses greus, i inclús morts. ¿Parla de dades reals, notificades al Sistema Espanyol de Farmacovigilància de Medicaments d'Ús Humà? No, clar què no; ell mateix reconeix què les dades reals d'efectes greus adversos de les vacunes en són en realitat 16 a l'any. No ho diu obertament, ni a continuació d'estes dades, sinó un poc més avant de l'entrevista i prou amagat: només arriben a notificar-se, diu Luis de Miguel, el 2% dels efectes adversos greus i les morts.

¿I d'on treu Luis de Miguel eixa xifra de 790 casos a l'any? Dels prospectes dels medicaments i de les estadístiques de vacunacions què publica el Ministeri de Sanitat tots els anys; ara veureu com arribem a eixes xifres què donen títol a l'entrevista.

Els prospectes de tots els medicaments (de les vacunes, però també de la resta), ací a Europa, han d'incloure un apartat específic d'efectes adversos, què tenen una graduació (en tots els prospectes de medicaments) de poc freqüents, rars i molt rars. Els efectes adversos molt rars són aquells què poden afectar a un màxim d'una persona per cada 10.000 pacients, i què solen ser els efectes més greus; com què el 2018 es van vacunar de la grip poc menys de 8 milions d'espanyols, conclou Luis de Miguel què es van produir al nostre país 790 casos d'efectes adversos greus o morts, tot i què al sistema només se li'n van notificar 16. S'oblida Luis de Miguel què les graduacions dels prospectes parlen de "Fins a una de cada 10.000 persones", què no és el mateix que "Una de cada 10.000 persones"; no hi ha una graduació menor i, per tant, els efectes adversos molt rars poden afectar a una de cada 10.000, a una de cada 100.000, a una de cada milió o a una de cada 10 milions. En qualsevol cas, i sent ell mateix qui ho reconeix, donarem per bona la xifra de 16 casos d'efectes adversos greus cada any; res a veure amb els 790 del títol de l'entrevista.

Per a donar un poc més de credibilitat a les dades, o inclús per a evitar què algú puga pensar en contrastar eixes dades, cal ressaltar el mal funcionament dels controls sobre estos efectes adversos: no hi ha ningú què dugue un registre dels efectes adversos de les vacunes. Als EE.UU sí, però amb la sospita d'estar pagats per la indústria farmacèutica; però a Espanya no ho controla ningú («no hay un sistema de detección, de farmacovigilancia ni de compensación; [...] en España no hay absolutamente nada de eso»), aixina què ens haurem de creure les dades de Luis de Miguel.

Si haveu llegit algun prospecte d'algun medicament, haureu vist què hi ha un apartat específic per a comunicar els efectes adversos què puguen sorgir després de l'administració de cada medicament; si fem cas del què diu Luis de Miguel, només podem concloure què eixes notificacions (al metge, al farmacèutic o al formulari de la pròpia Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, què són les tres vies de comunicació què hi ha als prospectes) no arriben a enlloc (no es registren). Clar, què quan després et trobes amb informes anuals de notificacions d'efectes adversos (ací està el de 2019) pots fer dos coses: o comences a dubtar de Luis de Miguel o augmentes encara més els dubtes sobre el sistema (¿com pot haver un informe de notificacions d'efectes adversos si no hi ha ningú què ho controle?; conclusió:  eixe informe ha de ser fals).

Segons l'informe de 2019 de l'AEMPS, es van notificar l'any passat 37.778 casos d'efectes adversos per a tots els medicaments; el 62% dels casos els van comunicar les farmacèutiques i el 38% es van comunicar mitjançant el SEFVH; l'estructura del sistema de notificacions consisteix en una base de dades (FEDRA, en funcionament des de 1983) on s'envien les comunicacions dels 17 sistemes autonòmics de farmacovigilància, les comunicacions de les farmacèutiques i les comunicacions dels propis pacients què utilitzen el formulari. Podria ser tot una mentira, clar què sí (un informe inventat amb dades inventades): les farmacèutiques no envien dades dels efectes adversos perquè seria tirar-se pedres al seu propi teulat, el formulari dels pacients podria ser una simple web no connectada a cap base de dades, i els 17 sistemes autonòmics de vigilància... ¿Qui s'encarrega a les autonomies de recollir les dades i notificar-les a la base de dades FEDRA?

Açò ja va agafant forma com a teoria de la conspiració: els metges, els infermers i els farmacèutics també estan dins d'esta roda de manipulacions i desinformació; les comunicacions a la base de dades FEDRA les fan els propis professionals, aixina què ja sabeu: o les comunicacions són mentira o ja no podem fiar-nos de ningú.

Però recordem què el propi Luis de Miguel sí què reconeix què es notifiquen casos d'efectes adversos greus (només un 2% del total perquè «realmente, los datos que llegan a ese sistema de farmacovigilancia están filtrados por la propia industria», però n'arriben); per tant, les comunicacions de casos són reals i l'informe del SEFVH (ho haurem de suposar) només recull el 2% dels casos; és a dir, què si hem de fer cas a Luis de Miguel, els 37.778 casos notificats són el 2% dels quasi 2 milions de casos adversos greus què hi ha en realitat. Però com sabem què els casos adversos greus (segons el propi Luis de Miguel) són d'1 entre 10.000, podem intentar confirmar amb altres dades si a Espanya es van prescriure el 2019 20.000 milions de medicaments (és a dir, 450 receptes per espanyol); com ja vos podreu imaginar, la resposta és no: el 2019 es van vendre a Espanya un total de 971 milions d'envasos de medicaments (menys de 22 receptes per espanyol, el 4,85% dels 20.000 milions què ens ixen amb els números de Luis de Miguel).

De les dos opcions què teníem (les comunicacions són mentira o no ens podem fiar de ningú), hem descartat la primera (perquè Luis de Miguel reconeix què sí què hi ha comunicacions, tot i què les seues xifres no tenen trellat) i només ens queda la segona: metges, farmacèutics i infermers són, junt a la pròpia indústria, els què estan contribuint a la manipulació i la desinformació respecte a la realitat dels efectes adversos greus de les vacunes (i de la resta de medicaments, clar). I això és just el què diu Luis de Miguel: «en principio hay que ir al propio médico que ha indicado esa vacuna, pero lo que vemos en realidad es que las familias, cuando se quejan del sistema que tenemos, [reciben como respuesta] una negación de la realidad, segundo le quitan importancia, tercero lo llaman enfermedad rara, y cuarto, cuando ya no tienen más vías de escape, dicen: "no, esto es un problema genético". No hay un procedimiento con garantías para el paciente.»

I ahí ho tenim: la indústria i els metges filtren les notificacions dels efectos adversos dels medicaments a la base de dades FEDRA; i si això hi ha algú què no s'ho acaba de creure, ja sabem també què, en realitat, a Espanya no hi ha un sistema de farmacovigilància on notificar els efectes adversos. Per tant, via lliure per a qualsevol ocurrència dels xerraires com Luis de Miguel.

L'entrevista prossegueix amb els 4.000 milions de dòlars què els pacients nord-americans han aconseguit en els últims 10 anys amb sentències per les pràctiques poc ètiques de la indústria farmacèutica; Robert Kennedy Jr. ho explica a este vídeo: el 1986, l'administració Reagan va aprovar una llei als Estats Units què excloïa de qualsevol responsabilitat a la indústria farmacèutica pels possibles efectes adversos de les vacunes, i això, unit a les interconnexions financeres entre la indústria i qui ha d'aprovar les vacunes als Estats Units (la FDA) ha dut a un sistema en el qual la salut està supeditada a la rendibilitat dels productes fabricats per les farmacèutiques. Es tracta, com ja he dit abans, d'un problema d'independència dels organismes reguladors, i és un problema molt específic dels Estats Units què no és (de moment) traslladable a Europa (als Estats Units s'administren 72 vacunes als xiquets, mentres que a Espanya les vacunes obligatòries en són 10); cal remarcar què les crítiques al sistema nord-americà de vacunació (siguen més o menys creïbles eixes crítiques) venen d'eixa suposada manca d'independència de la FDA respecte de la indústria farmacèutica, situació què (cal repetir-ho també) difereix radicalment de l'europea, tal i com reconeix el propi Luis de Miguel (a cap país existeix un sistema de compensació pels efectes adversos de les vacunes, perquè a la resta de països -inclosa Espanya- els responsables dels efectes adversos dels medicaments són els productors -en situacions normals de mercat- o els estats -quan la urgència per a aprovar un medicament, com estem veient en el cas de la COVID-19, xocaria amb els temps dels protocols habituals de seguretat per a aprovar el medicament-). Sorprenentment, esta aprovació d'urgència, què potser siga un dels arguments més raonables què podria utilitzar (i de fet l'utilitzen) el moviment anti-vacunes, almenys per a este cas concret de la COVID-19, no es tracta a l'entrevista.

Per a acabar amb els arguments conspiracionistes, no podia faltar un element científic suposadament contrastat: l'existència de timerosal (tiomersal, merthiolate, mertodol ó metorgan, en les seues diferents nomenclatures oficials i comercials) com a conservant d'algunes vacunes fins l'any 1999 es va associar durant un temps a l'increment de casos d'autisme entre els xiquets vacunats. En canvi, els casos d'autisme han seguit incrementant-se desprès què tant la FDA als Estats Units com la EMA a Europa obligaren (per precaució, no per evidències científiques) a l'eliminació d'este conservant a les vacunes comercialitzades. Tot i què els posteriors estudis científics (entre ells este publicat a l'Official Journal of the American Academy of Pediatrics) no aconseguiren relacionar l'autisme amb el tiomersal, este conservant és utilitzat recursivament pels anti-vacunes com a exemple de mala praxis per part de la indústria farmacèutica; cal advertir què les quantitats de derivats del mercuri (etilmercuri) què es produeixen quan el cos metabolitza el tiomersal no s'han comprovat suficients per a considerar ni tan sols un risc de toxicitat derivat del conservant. No obstant això, la controvèrsia inicial amb esta substància ha fet què es mantinga la prohibició de la seua comercialització com a conservant de vacunes.

Una vegada introduïda en el relat la substància maldita (el mercuri), ja hi ha via lliure per a nomenar altres substàncies tòxiques què s'inclouen dins de les vacunes, com l'alumini o el polisorbat, i per a advertir a la població què «no hay estudios de seguridad y de eficacia de las vacunas, no se hacen ensayos previos ni se hacen ensayos de seguimiento con unas mínimas garantías»; és a dir, què ningú sap quines quantitats de substàncies tòxiques ens poden estar injectant les empreses farmacèutiques en cada vacuna.

Així doncs, tenim una problemàtica específicament nord-americana què s'ha importat a Europa i què està sent adaptada a martellades a la nostra realitat per a intentar donar-li, sense massa èxit fins ara, un cert sentit raonable; si rasquem un poc en els arguments dels anti-vacunes, no trobarem res de trellat més enllà d'una sana preocupació per la rapidesa amb la què s'han fabricat i provat tres noves vacunes; però això és una altra història, què tampoc és tan simple com puga paréixer, perquè les tres vacunes duien darrere antigues investigacions amb altres coronavirus.

Quan el cervell fa mala connexió

«La gente que nos escucha hablar de estos temas, de la verdadera realidad, no lo creen; están tan dormidas, tan aferradas al sistema y a la Matrix, tienen el cerebro tan lavado, que solamente un gran evento puede hacerlos reaccionar. Y así mismo seguirán muchos cuestionado la verdad, morirán a causa de la "famosa" VACUNA; pero no les importa escuchar, ni siquiera buscan información para saber en qué les va a afectar, ni siquiera se han puesto a razonar que si para la gripe te meten una vacuna que no te deja inmune totalmente, ni te protege contra una gripe, ¿que les parecerá la nueva vacuna cuando les inyecten el virus Covid-19? Sí, ese mismo que tanto se cuidan de no contagiarse es lo que les van a inyectar, además de nanotecnología; ya lo están diciendo Bill Gates y muchos. Busquen información o sigan viviendo la vida como si nada, obedientes a las organizaciones corruptas a las que solo les interesa soltar enfermedades y después brindar la cura; y no porque quieran a la humanidad les proveen cura, sino para ellos: es su negocio, negocian con la humanidad, y para ellos mismos enriquecerse. No nos crean, solo busquen información, muchos médicos especialistas están perdiendo el título por denunciar los planes de los gobiernos manejados por una élite oculta».

Li vaig fer cas i vaig consultar el perfil de la persona què va escriure este comentari a una notícia d'un diari espanyol publicada al Facebook; es tracta d'una dona originaria d'Uruguai i què respon al pseudònim "Semilla estelar". La foto del seu perfil ens dona una pista sobre la seua visió del món.

La primera entrada què vaig veure al seu mur va ser un vídeo d'una tal Chinda Brandolino (esta vegada, una argentina) cridant a una manifestació a totes les ciutats argentines per al dia 12 d'octubre a les 16:00. ¿La raó per a la convocatòria? Què la Càmera del Diputats d'Argentina havien aprovat la Llei de Vacunació Obligatòria contra la COVID-19 per a tot el poble argentí, mantenint en secret la composició de la vacuna; i, a més, fabricada pel Regne Unit, què «han matado a nuestros soldados y a nuestros marinos». Per suposat, podem imaginar-nos què pensa del govern argentí: «Esta gente, por supuesto, la tenemos que repudiar; es una vergüenza la gente que nos gobierna. Están entregando al país de rodillas, destrozando su economía. Y ahora, entregando la salud y la vida de nuestra gente».

El discurs és comú als discursos què podem escoltar al nostre país; de tota manera, em xoca molt una cosa: ¿la composició de quina vacuna vol conéixer esta dona, si estan totes en fase de prova i la composició definitiva no se sap encara? De tota manera, vist l'embolic que té al seu cervell, no vaig a posar-me a revisar què va aprovar en realitat el govern argentí respecte a la vacunació, però no me n'aniré de molt si dic què la meitat de les afirmacions del vídeo són veritats a mitges, si no directament mentires.

Però continuem amb la uruguaiana, què té més entrades recents substancioses; el 2 d'octubre comparteix una entrada d'un tal Nando Speciale (també argentí). Este està ja a un nivell top; transcric el missatge què comparteix la uruguaiana i, a continuació, copio alguns dels missatges de l'argentí, què són (com el seu autor) molt especials.

«Plan "Rebrote" en marcha. Encendieron el 5G en grandes ciudades. Esta frecuencia vibra como la molécula del oxígeno. Atenti.»

«¿Tienes Espíritu o eres decorado de la I.A.? Si estás leyendo no es casualidad, pues ya te lo has preguntado al menos. ¿Capito?»

«¿SATÉLITES EN LINEA?

Según nos cuentan, estos son satélites que viajan como vagones de un tren. También se sabe que están en combinación con la tecnología 5G.

Aunque todo eso es solo una pantalla más, pues esos “sat-élites” están formando la nueva red interdimensional para la nueva Matrix en desarrollo que reemplazará la actual que está culminando.

La vacunación es fundamental para que funcione el nuevo mundo transhumanizado, manejado por tecnologías en donde el humano pasará a otro estadio más profundo de su sueño, perdiéndose aun más en un onírico mundo, en donde sólo existe a través de su mente orgánica-digital-nanochipiada.

Luego les mostraré mas destalles de estos “satélites”, en otros viajes que realicé para verlos, en este cuento de ficción que les vengo contando desde mi OVNI.

Sepan que cualquier parecido con la realidad, es mera coincidencia.

¿Capito?»

«SIRIO, LA ESTRELLA QUE “CAYÓ”.

Muchas “maravillas” que vemos en los cielos, sólo son una puesta en escena (Matrix Holográfica), y penden de un hilo, que suele fallar más de una vez sin que apenas pocos se den cuenta de lo que está sucediendo en verdad.

Infinidad de metáforas les he dejado en este muro explicándoles el funcionamiento de esta realidad “virtual”, en donde una Inteligencia Artificial, auspicia los sucesos que conocemos o más bien decodificamos con el cerebro (pues todo es frecuencia) como realidad.

Así que les digo que cuando piensen estar afirmando una “verdad” en este mundo de-mente, estarán simplemente sosteniendo una realidad que perciben desde un determinado punto de vista, o perspectiva.

Sólo si dejas la visión desde tu mente física, que está intrínsecamente conectada con la frecuencia Saturnina que gobierna este manicomio, podrás comenzar a ver otras posibilidades más allá de lo que afirma “real” la mayoría que así lo decide.

Trata de “enfocar sin perspectivas” y verás una amplia realidad que estaba allí a tu lado, y casi no la habías ni notado.

Así es que te digo, que si cae algo del cielo, escuchas ruidos extraños que no se saben de donde provienen, o tiembla la tierra donde estás, ten bien en claro que la realidad como la conoces, comienza a caer, pues no es la única que existe.

¿Capito?

Postdata: En la película The Truman Show, la “realidad” era controlada desde la Luna.

Cualquier parecido con esta realidad, es mera coincidencia.»

¿Com vos haveu quedat? Els germans Wachowski no li arriben a la sola de la sabata a Nando Speciale; només ens falta saber si el què diu s'ho creu de veres o no; jo aposto què sí. (Postdata: No vos pergueu els vídeos què acompanyen a les dos darreres entrades què he enllaçat).

Però l'entrada més substanciosa de la uruguaiana ve d'un poc més enrrere; el 10 d'agost comparteix una entrada de Shiny Demise (orador especialista en motivació, segons el seu perfil, i creador dels cursos "El Camino al Despertar", "La reestructuración del ser" o "La Revolución de la Consciencia es Ahora"). La transcric íntegra ací:

«FUENTES OFICIALES SOBRE EL DIÓXIDO DE CLORO.

Si médicos, biólogos, químicos y otros "académicos" que son detractores del Dióxido de Cloro no han sido capaces de leer la documentación ni capacitarse para dejar de decir estupideces, evidentemente la gente común y corriente que no puede ni leer un libro al año y mucho menos se pone a verificar fuentes, menos va a estar enterada y se va a tragar absolutamente todo lo que le digan los "medios y autoridades oficiales" sin cuestionar nada.

Aquí, dejo un listado de fuentes oficiales sobre investigaciones, informes, ensayos clínicos e información detallada sobre el Dióxido de Cloro tanto de algunas agencias gubernamentales como de publicaciones oficiales de bases de datos médicas y del sector salud. Para que así, al menos, los detractores puedan tener argumentos más sólidos en sus debates en lugar de estar comentando las mismas pendejadas de siempre y confundiendo una sustancia que hasta un estudiante de secundaria bien aplicado sabría su diferencia.

Porque, el que una persona no sepa está bien, nadie nace sabiondo, pero que "expertos" salgan a repetir las mismas estupideces confundiendo al hipoclorito de sodio con el dióxido de cloro y que además ni siquiera fundamentan adecuadamente sus alegatos y mucho menos presentan pruebas al respecto es verdaderamente patético, yo estaría muy preocupado por poner mi salud en manos de gente así, tan incompetente.

Fuentes:

https://www.atsdr.cdc.gov/es/toxfaqs/es_tfacts160.html

https://www.atsdr.cdc.gov/es/phs/es_phs160.html

https://www.osha.gov/.../inorganic/id202/id202bkr.html

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1474311/

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1569027/

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/3816726/

https://andreaskalcker.com/.../Howard-Alliger-An-Overall...

https://www.researchgate.net/.../241665276_Experience...

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/.../pdf/envhper00463-0059.pdf

https://drive.google.com/.../1ybyhE7ccSEH6MufiizI.../view...

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/15218896/

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/22135700/

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/22135700/

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2831889/

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/24223899/

https://www.microbiologyresearch.org/.../vir.0.044263-0

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC242149/

#UNIDOSSOMOSLARESISTENCIA.»

Em pot massa la curiositat, i sí, he consultat tots els documents.

Els dos primers enllaços són informació de l'Agència per a Substàncies Tòxiques i el Registre d'Infermetats (Estats Units); al primer diu què «el dióxido de cloro es un gas que no ocurre naturalmente en el ambiente. Se usa para desinfectar el agua potable. El clorito se forma cuando el dióxido de cloro reacciona con el agua. Los niveles altos de dióxido de cloro pueden irritar la nariz, los ojos, la garganta y los pulmones. [...] La EPA ha establecido un nivel de contaminante máximo de 1 miligramo por litro (1 mg/L) para clorito y de 0.8 mg/L para dióxido de cloro en agua potable»; al segon diu què «la exposición de animales a niveles altos de dióxido de cloro y clorito antes del nacimiento y en las etapas tempranas del desarrollo luego del nacimiento puede causar retrasos en el desarrollo del cerebro. Los niveles a los que se expusieron los animales afectados fueron mucho más altos que los niveles que probablemente se encuentren en agua potable que ha sido desinfectada con dióxido de cloro». Ens podem quedar tranquils si ens tractem el coronavirus amb diòxid de clor, ¿veritat?

El tercer enllaç correspon a l'OSHA (Occupational Safety and Health Administration) i explica el procediment per a poder obtenir mostres i analitzar les concentracions de ClO₂ en espais de treball; cap relació, per tant, amb dades què puguen ser d'interés per al públic en general.

Els tres enllaços següents corresponen a tres articles publicats al National Center for Biotechnology Information; el primer (Mechanistic Aspects of Ingested Chlorine Dioxide on Thyroid Function: Impact of Oxidants on Iodide Metabolism) conclou què les dosis mínimes de ClO₂ es dissolen immediatament en el cos (és a dir, no fan absolutament res) i les dosis molt més elevades poden inhibir el funcionament de les glàndules tiroides; el segon (Controlled Clinical Evaluations of Chlorine Dioxide, Chlorite and Chlorate in Man) conclou què a dosis continuades (durant dotze setmanes) de 5 mg/l de ClO₂ no s'observen conseqüències fisiològiques ni en persones sanes ni en persones amb dèficit de G6PD, de manera què la seua ingesta en estos nivells es considera "relativament segura"; i el tercer (Long-term in Vivo Carcinogenicity Tests of Potassium Bromate, Sodium Hypochiorite, and Sodium Chlorite Conducted in Japan) no analitza el ClO₂, aixina què no sé què pinta en el llistat.

L'enllaç següent envia a un estudi fet per Andreas Ludwig Kalcker, què és qui ven l'MMS (ClO₂) com a medicina què ho cura tot (perquè "aporta oxigen molecular bio a la sang"); òbviament, tots els resultats seran quasi-miraculosos (el descarto directament com a font oficial).

El següent enllaç envia a un article (Experience With Chlorine Dioxide in Brussels: Generation of Chlorine Dioxide) què parla de com han millorat el procés d'elaboració de ClO₂ a la Brussels' Intercommunal Waterboard; res d'interés per al públic en general.

L'enllaç següent és una altra vegada l'article Controlled Clinical Evaluations of Chlorine Dioxide, Chlorite and Chlorate in Man; i el següent envia a un document de Google Drive què no existeix.

El següent enllaç duu a un estudi (Clinical and microbiological efficacy of chlorine dioxide in the management of chronic atrophic candidiasis: an open study) què demostra l'eficàcia del ClO₂ per al tractament (en ús tòpic) de la candidiosi oral (una infecció causada per fongs).

Els dos enllaços següents són al mateix estudi (Closure of an Open Wound Associated with Bisphosphonate-Related Osteonecrosis of the Jaw in a Breast Cancer Patient), què no parla del ClO₂ (i ja van tres enllaços a estudis què no parlen del ClO₂ i un altre què envia a un arxiu què no existeix).

L'enllaç següent duu a un estudi (Effects of a mouthwash with chlorine dioxide on oral malodor and salivary bacteria: a randomized placebo-controlled 7-day trial) què demostra què el ClO₂ mata a algunes bactèries què causen l'halitosi si s'administra com un col·lutori.

El següent enllaç duu a un estudi (Chlorine Dioxide Is a Size-Selective Antimicrobial Agent) què analitza com destrueix el ClO₂ a les bactèries (quant més menudes són les bactèries, més efectiu).

Els enllaços següents són els més interessants de tots els estudis enllaçats; els títols (Inactivation of influenza virus haemagglutinin by chlorine dioxide: oxidation of the conserved tryptophan 153 residue in the receptor-binding site i Mechanisms of Inactivation of Poliovirus by Chlorine Dioxideand Iodine) ens duen de ple a les teories sobre la viabilitat del tractament del coronavirus amb ClO₂. El primer dels dos estudis (de l'any 2012) demostra què el tractament del virus de la grip H1N1 és parcialment viable amb ClO₂ perquè dissol la proteïna HA (la part W153 de l'ARN del virus); en canvi, no és un tractament complet perquè el virus H1N1 utilitza també la proteïna NA per a infectar, i contra esta el ClO₂ no és efectiu. Sobre este tipus de tractament, afegisc jo un altre article (Reactivity of Enveloped Virus Genome, Proteins, and Lipids withFree Chlorine and UV) on s'estudia el tractament per oxidació (aixina és com es destrueix la proteïna HA del virus de la grip amb el ClO₂) i es conclou què l'oxidació funciona bé amb els virus què tenen envolcall de greix, però per a la resta funcionen millor els rajos ultravioletes (perquè estos destrueixen l'ARN del virus). El segon dels estudis enllaçats és més antic (de 1982) i parla de la destrucció de l'ARN del virus de la polio amb ClO₂.

Aixina doncs, de tots els enllaços amb fonts oficials aportats, podem concloure què el ClO₂ és un bon bactericida i fungicida (això ja ho sabíem: de fet, s'utilitza per a tractar l'aigua i fer-la potable just per eixes característiques), què a nivells de concentració baixos és inocu en tots els sentits quan entra al nostre cos (es desfà immediatament) i què la seua millor efectivitat l'assoleix quan s'administra per via tòpica (directament sobre les superfícies a netejar).

Ara bé, també hi ha estudis què han demostrat la seua possible efectivitat en el tractament d'alguns virus (el de la grip H1N1 -només parcialment- i el de la polio), però l'administració a humans per a combatre eixos virus resulta complicada en tant en quant les dosis menudes es dissolen sense cap efecte i les dosis grans poden generar problemes en tractar-se d'un element tòxic.

En qualsevol cas, cap dels estudis enllaçats demostra cap tipus d'interacció del diòxid de clor amb l'espícula S què el coronavirus utilitza per a acoblar-se a l'enzim ECA2 (ACE2 en anglés), què és com el SARS-CoV-2 es reprodueix dins les cèl·lules pulmonars i provoca les pneumònies.

Curiós què, amb tants estudis dels defensors del diòxid de clor com a producte miraculós per a acabar amb la COVID-19, cap d'eixos estudis diga res sobre la COVID-19.

La iaia lluitadora

Li va tocar viure la seua infantesa al lloc equivocat en el moment equivocat; d'una família de dretes, li va pillar la Guerra Civil espanyola en territori republicà i va arribar a viure amagada a una cova entre Benafigos i Culla, alimentant-se de les mamelles d'una cabra.

A son pare el van enllistar a l'Exèrcit de la República i el van enviar al front de Madrid, a la 1ª Companyia 438 BON 108 B.M.; quan el General franquista Rafael García Valiño estava assetjant els pobles veïns de Benafigos, els va dir als seus superiors que se'n tornava al seu poble. El van afusellar per deserció a L'Escorial dos setmanes abans de què la 1ª Divisió Navarresa entrara a Benafigos, deixant orfa a una xiqueta de 10 anys.

Casualitats de la vida (o no), als 18 anys es va casar amb el fill d'un sindicalista de l'U.G.T. que va ser jutjat per roig a la Causa General i va estar empresonat a la presó de Borriana; alguna vegada ens van contar que, més endavant, en plena dictadura, escoltaven d'amagades els discursos a la BBC de La Passionària i de Carrillo gràcies a una ràdio que es van comprar.

Va viure una República, una Guerra Civil, dos dictadures i l'actual democràcia; va votar a Suárez, a Felipe González, a Aznar, a Zapatero i a Rajoy. Com m'auelo, ella pensava que els què manen han d'anar canviant de tant en tant. Això sí, mai li va perdonar a Zapatero -al President de la Memòria Històrica- que li negara la pensió d'orfandat que li corresponia per l'afusellament de son pare; tampoc jo ho vaig entendre mai.

Va dedicar tota la seua vida, sempre acompanyada pel seu marit, a l'agricultura i a dur endavant a la seua única filla; fa quasi 9 anys es va quedar vídua i va quedar molt tocada anímicament, però amb la seua força i la il·lusió de veure créixer als seus cinc besnéts es va sobreposar a un trencament de maluc, a una embòlia pulmonar, a la hipertensió i a tantes altres tecles que qualsevol altra persona no haguera pogut superar mai.

Ahir, i després d'un mes lluitant per la vida -un entollament de pulmó, una bronquitis i un ictus-, el cos li va dir prou; quan el dia 14 de maig va entrar a l'Hospital per enèsima vegada ja em va dir -m'ho diria més d'una vegada- que d'eixa no n'eixiria, tot i què jo li insistia en què totes les proves li estaven eixint bé i què, amb paciència, ho superaria una vegada més. Vaig intentar mantindre-la animada ajudant-la a alçar-se per a anar al vàter -em donava la sensació què ella pensava que mentres puguera anar al vàter hi havia esperança-, però jo també notava que les forces l'anaven abandonant a poc a poc.

El dilluns ens van dir els metges què esperarien una millora un dia més i, si no, la morfina; el dimarts de bon matí encara la vaig sentar al vàter, per a provar una última vegada si hi havia millora i, sobretot, per a intentar que ella -que ja no tenia forces ni per a parlar- mantinguera l'esperança. Però res. Encara va lluitar tres dies més, però ahir el seu cos va dir prou.

Avui l'hem enterrada junt al seu inseparable marit. Avui tornen a estar junts els meus iaios.

Vos trobarem a faltar, iaios.

Ha muerto un hombre bueno

Dio su vida por los demás y nunca pidió nada a cambio; es lo menos que puedo decir de él.

Nació en tierras áridas, en La Herrera, provincia de Albacete; empezó a trabajar demasiado joven, como tantos otros niños de la posguerra. Pastor fue su primer trabajo.

Con una larga familia (eran 11 hermanos, un equipo de fútbol al completo), hizo sus pinitos como futbolista haciendo gala de su segundo apellido (hoy famoso, entonces no tanto); un apellido que ha llevado siempre con gran orgullo, sobre todo cuando vio a su primer nieto haciendo regates al más puro estilo Iniesta, recordándole siempre que, aunque lejanos, seguimos siendo parientes y algo de ese gran futbolista deben llevar en la sangre sus descendientes.

Como tantos otros españoles, se vio obligado a dejar sus raíces rurales para desembarcar, con gran parte de su familia, en zonas más industrializadas; aquella emigración forzada fue la que le llevó a conocer a mi madre mientras trabajaba en las calles de mi pueblo. Volvió a sus raíces rurales, aunque a más de 300 quilómetros de distancia de su pueblo natal.

Trabajó duro en el campo para sacar adelante a sus cuatro hijos, hasta que el campo no dio para más y tuvo que abandonar de nuevo lo rural para dedicarse a lo industrial. En la cerámica acabó su larga vida laboral; con más de cuarenta años cotizados (y otros diez no cotizados), decidió que ya era hora de dejar de trabajar. Sus cinco nietos nacieron estando ya jubilado; aunque menos tiempo del que nos hubiese gustado a todos, pudo disfrutar de ellos.

Tal vez una de las cosas que más voy a echar de menos (esas pequeñas cosas que parecen no tener importancia) es poder practicar un bilingüismo real y respetuoso todas las mañanas mientras nos tomábamos yo mi café y él su cerveza: cada cual nos dirigíamos al otro en nuestras respectivas lenguas maternas con total naturalidad, sin ninguna necesidad de cambiar ninguno de los dos a la lengua materna del otro. Algo que con él era tan natural, no he conseguido hacerlo con nadie más.

Le han faltado cinco años y doce días para cumplir sus bodas de oro; el hígado le jugó una mala pasada antes de tiempo. El no querer ser una molestia para nadie le hizo aguantar (muchas veces en silencio) enfermedades que nadie hubiese aguantado; tres días antes de morir, estando ya ingresado en el hospital (un ingreso casi obligado tras mucho insistirle), aún estaba preocupado por los días de trabajo que haría perder a sus hijos.

Su última voluntad lo define perfectamente: para seguir dando sin recibir nada a cambio aun después de muerto (y también para evitar molestias y gastos a su familia), decidió hace seis años que al morir donaría su cuerpo a la ciencia.

Fins sempre, papa.

Sufragi femení en la Dictadura de Primo de Rivera?

Hi ha algunes vegades que et sorprenen amb algun comentari absurd com el que dona títol a esta entrada: la primera vegada que es va permetre a les dones espanyoles votar no va ser a la II República (pareix que hi ha qui vol que la II República es quede per a l'Història com un període tènebre, obscur i sanguinós, on només va donar temps de cremar esglésies i matar monges, frares i retors), sinó a un sistema polític dictatorial de caràcter militar on no es votava, com va ser la Dictadura de Primo de Rivera; «Spain is different», que dirien; i tan diferent.

Més enllà de què les dictadures acostumen a proposar canvis sobre el paper que mai s'arriben a posar en pràctica (és una manera de presentar-se davant altres països com menys dictadura), eixe sufragi femení (que es va aprovar dins l'Estatut Municipal de 1924 durant l'etapa militar de la dictadura -tots els càrrecs de responsabilitat estaven ocupats per militars- i no va arribar a exercir-se mai, doncs eixes eleccions municipals no es van cel·lebrar mai i, per tant, les dones mai van votar amb Primo de Rivera) tenia un abast real prou curt en quant a número de dones que, si s'haguere arribat a votar alguna cosa, hagueren pogut votar.

Vegem el text exacte què els haguera permés votar a les dones si s'hagueren convocat unes eleccions:

Artículo 51. Serán electores en cada Municipio los españoles mayores de veintitrés años, y elegibles los mayores de veinticinco que figuren en el Censo electoral formado por el Centro correspondiente del Estado. Tendrán el mismo derecho de sufragio las mujeres cabeza de familia, con cuyos nombres se formará un apéndice al Censo electoral de cada Municipio. Figurarán en este apéndice las españolas mayores de veintitrés años que no estén sujetas a patria potestad, autoridad marital ni tutela, y sean vecinas, con casa abierta en algún término municipal.

Cal que tinguem en compte que les dones no formàven part del Cens Electoral, sinó d'un apèndix d'este; a més, es requeria que foren propietàries (això vol dir «amb casa oberta», reproduint els requisits que l'any 1836 s'imposaven als homes que volien ser Diputats) i que no estigueren sotmeses a cap tipus de tutela (inclosa la marital).

Vegem també el text exacte què els permetia presentar-se com a elegibles:

Artículo 84. Para ser Concejal  es preciso:
1º. Figurar en el Censo electoral del respectivo Municipio.
2º. Saber leer y escribir, excepto en Municipios de menos de 1.000 habitantes.
3º. Tener veinticinco años de edad.
Son elegibles las mujeres cabeza de familia, mientras no pierdan esta condición, si reúnen los requisitos enumerados en el párrafo anterior.

A les restriccions de tutela i propietat abans esmentades (calia estar en el Cens també per a ser elegible) s'afegeix l'analfabetisme, que era prou més elevat en les dones que en els homes en eixa època i que excloia automàticament a la meitat de les dones (mentres que quedaven exclosos el 30% dels homes):

Sabent tot açò (i, sobretot, sabent que tots els ajuntaments que es van constituir a 1924 van ser elegits pels Governadors militars), és més que evident la resposta que podem donar a la pregunta que dona títol a esta entrada.

La poca memòria i la incoherència d'alguns periodistes

La sessió de constitució de la Mesa del Congrés dels Diputats ha comportat comentaris de tot tipus: des dels què s'han limitat a traslladar a futurs pactes de govern els pactes per a elegir als membres de la Mesa, fins als què s'han distret amb els pèls i les xaquetes d'alguns diputats.

Però si alguna cosa m'ha xocat, eixa és la coincidència entre l'editorial que El País i El Mundo li han dedicat, quasi íntegrament, a Podemos («El show de Podemos» i «Reformar el Congreso sin convertirlo en un espectáculo»); resulta curiós, per a començar, que el director d'El País critique que Podemos presentara a una candidata pròpia a presidir la Mesa del Congrés. ¿La raó per a criticar eixa iniciativa? Després de criticar també el discurs d'Íñigo Errejón per considerar que el canvi en les majories del Congrés pot suposar un abans i un després per a la democràcia espanyola (per al director d'El País lo veritablement important era incorporar-se al mateix Parlament on també van estar Dolores Ibárruri o Rafael Alberti), trobem a l'editorial este raonament:

«¿Era realmente necesario obstaculizar la elección de Patxi López como presidente, por el procedimiento de presentar a una candidata propia, Carolina Bescansa? Evidentemente no tenía posibilidad alguna de prosperar, y sin embargo se empeñaron en hacerlo como parte del juego para la galería.»

I és que per als directors d'El País i d'El Mundo tot formava part d'un show televisiu, doncs els de Podemos (tots) confonen el Congrés amb un plató de televisió; haurem de suposar que els propis Dolores Ibárruri o Rafael Alberti que cita el director d'El País formaven part d'un altre show allà a 1977, quan el seu partit va presentar a un candidat a presidir la Mesa del Congrés que tampoc tenia possibilitat alguna de prosperar. Com el candidat presentat en aquella primera legislatura per Felipe González i Alfonso Guerra:

Este show s'ha anat repetint durant tota la nostra democràcia: a 1979 es van apuntar al show de presentar candidats sense possibilitat alguna de prosperar personatges tan televisius com Felipe González (per segona vegada consecutiva), Santiago Carrillo o Fernando Abril Martorell, a més dels diputats d'Herri Batasuna (¡si açò ho lligen Marhuenda o Federico ja tenim mantra per a tota la legislatura!). A 1986 també es va apuntar al show (a més dels sempre reincidents comunistes) Manuel Fraga Iribarne (que va presentar a Isabel Tocino per a presidir la Mesa i només es va votar ella mateixa); a 1989 ja va participar en el show també el nou PP de José María Aznar, que també va repetir a 1993 presentant a Federico Trillo («¡manda huevos!», que diria ell mateix una legislatura després, quan Felipe González va tornar a entrar en el show de presentar a candidats sense possibilitat alguna de prosperar per tercera vegada).

Potser no estiguera de més recordar-li al director d'El País que, més recentment (a 2008), el nostre President en funcions (este sí molt donat als televisors de plasma) també va formar part d'este show presentant com a candidata per a presidir la Mesa del Congrés a Ana María Pastor.

També crida l'atenció, ara per part del director d'El Mundo, que acabe l'editorial demanant una regeneració del Parlament, però seguint els actuals usos i costums del parlamentarisme (que tots sabem quins són fins ara, com molt bé s'encarrega de recordar ell mateix).

Van exigir al 15-M que es presentara a les eleccions, i ho han fet; ara volen que fagen una política distinta, però per a què tot seguisca igual. I, mentrestant, nosaltres parlant d'una mare que duu al seu fill a la feina.

L'entranyable valencià de la Punset

Tots sabem que les coses que ixen del cor no solen donar de menjar; ens poden donar altres satisfaccions personals, però el pa el duu el cervell, no el cor.

Les coses entranyables (com el valencià de la Punset) ens donen satisfaccions més abstractes que materials, perquè es basen més en el cor que en el cervell; al cervell segurament que li agradaran les coses entranyables, però sap que amb això no es menja i es posarà ràpidament a pensar en altres coses de profit, com per exemple com dur un tros de pa a la boca, deixant que el cor bategue un poc més ràpid (però tampoc massa: ja se sap que les coses alocades no duen a enlloc, i això el cervell ho sap).

L'entranyable valencià de la Punset és un defecte (ho va dir tota una Consellera d'Ensenyament fa un temps), però per a això tenim el cervell, per a corregir els defectes, siguen estos més o menys entranyables; ja ho va dir també tot un Ministre d'Ensenyament amb un cervell (diuen) privilegiat: cal llevar-los els defectes als catalans per a fer-los més espanyols, que tots sabem que els castellans sempre s'han guiat més pel cervell que per les coses entranyables de les què es preocupen els aldeans. "Cal que els aldeans aprengueu a utilitzar el cervell en lloc del cor, i nosaltres anem a ensenyar-vos com es fa això", van vindre a dir-nos el Ministre, la Consellera i la ciutadana Punset.

Les tradicions culturals valencianes (com, per exemple, la dolçaina o la jota) són d'eixes coses entranyables que podem veure o escoltar a les festes dels nostres pobles i ciutats; s'han d'ensenyar per a donar a conèixer el nostre passat, i per això a les festes s'organitzen actes amb els quals satisfer al cor. Però, a més, als llibres de text (a l'escola, per a què els xiquets que venen de fora sàpiguen on estan i no se sorprenguen en veure a uns aldeans pegant bots amb les mans enlairades o bufant una cosa que ni es flauta ni és trompeta) es dediquen tres o quatre pàgines a primària i potser alguna més a secundària; les coses del cor també tenen cabuda dins l'ensenyament. Això és bo per als xiquets, inclús per als que venen de fora; si a Madrid s'inclouen les tradicions madrilenyes dins els llibres de text, és just que a València s'incloguen també les entranyables tradicions valencianes.

I si parlem de tradicions antiguíssimes com les pintures rupestres de l'art prehistòric llevantí ja se li pot dedicar fins i tot mig tema de dos o tres cursos; les jotes o la dolçaina te les pots trobar per accident a qualsevol revetlla popular de qualsevol poble, però les pintures rupestres només es poden veure a llocs molt recòndits i aïllats, i normalment amb difícil accés. Són manifestacions culturals que cal que estiguen protegides pels poders públics, i quant més difícils siguen de veure a la vida quotidiana, més espai es mereixen als llibres de text per a què no es pergue la gran riquea del nostre passat.

L'entranyable valencià de la Punset està a mig camí entre les jotes i l'art rupestre llevantí; comparteix moltes coses amb estes dos manifestacions culturals, i per això la Punset va recolzar que el valencià tingués presència a les escoles, però sense passar-se. Diguem que la Punset ha fet de cervell i els aldeans estem fent de cor.

El valencià, deia, comparteix moltes coses amb les jotes o amb la dolçaina; a més de ser una tradició cultural valenciana entranyable, te'l pots trobar pel carrer de qualsevol poble o ciutat, sobretot si és en actes en els quals pren protagonisme el cor, com les festes i revetlles (treballant és més difícil: ahi mana el cervell i per això a la feina parlem tots en anglés, que és un idioma molt més útil i universal que el valencià). Podríem dedicar-li almenys -haurà pensat la Punset- tres o quatre línies als llibres de text de primària i potser alguna més a secundària.

Però el cervell privilegiat de la Punset sap que l'entranyable valencià també comparteix coses amb l'art rupestre llevantí: ha estat amagat durant molts segles a les cases i a llocs privats i recòndits, sent de difícil accés per a qui no sabia que existia. Així que potser tres o quatre línies als llibres de text els paregueren poques als aldeans que l'utilitzen (i que, per desgràcia, també voten): el valencià es mereix una posició superior dins les entranyables tradicions culturals valencianes. Almenys mig tema sí que es mereix, haurà pensat la Punset.

Tampoc és qüestió d'anar exigint ara que les entranyables coses del cor estiguen per damunt de les serioses coses del cervell, perquè aleshores perillaria l'ensenyament dels nostres fills, que han d'anar pensant ja (i la Punset vol posar-se a preparar-los) en anar-se'n a Anglaterra a treballar i deixar-se de tradicions antigues que només serveixen per a observar-les a les festes i revetlles dels nostres pobles i per a estudiar-les en tres o quatre línies.

L'entranyable valencià de la Punset, en definitiva, ha d'acabar tenint la mateixa rellevància i ocupant el mateix espai dins el nostre ensenyament que els entranyables reis que van viure entre Jaume I i Ferran el Catòlic a les nostres terres. Si després els nostres fills ens pregunten com Jaume I va viure quasi 300 anys fins que Ferran es va casar amb Isabel, haurem de dir-los que no és exactament així, però que és inútil explicar-los-ho. Tan inútil com fer-los aprendre valencià o com tindre una televisió en valencià (o en català: el ciutadà Albert Rivera també en sap molt, de tot açò).

Eixa professió anomenada periodisme

¿Quina relació creieu que pot haver entre les dos imatges de dalt i el baròmetre del CIS dels darrers anys? Jo vos ho explicaré amb més imatges. Les imatges que van ara és la llista d'assessors de l'Ajuntament de Barcelona a febrer de l'any passat, amb Xavier Trias (CiU) d'alcalde. No cal que els compteu, que ja els he comptat jo.

No vos preocupeu massa pels noms; molts devien ser amics i familiars dels dirigents de CiU i dels altres partits amb dret a tindre assessors (PSC, ERC, PP, etc.). Eren assessors amb un contracte de treball per obra i servei (quatre anys) que se n'han anat a sa casa o a l'atur (o a alguna empresa amiga) en acabar la legislatura; càrrecs de confiança, que, com el seu nom indica, han de ser nomenats (a dit) per qui ha de confiar en ells.

Tampoc vaig a entrar en les capacitats de cada assessor en la seua àrea; este article no entra en eixos detalls, que segur que ens donarien alguna sorpresa més si furguem en la llarga llista d'assessors de la legislatura anterior. Em val, per ara, el què han dit El Mundo sobre la parella d'Ada Colau (que li paga el partit, no l'Ajuntament) i l'ABC sobre la parella del número dos (que és especialista en l'àrea de vivenda a la què ha d'assessorar).

Les notícies que han elegit els periodistes d'El Mundo, de l'ABC, de La Razón i de Libertad Digital són les que han dut al periodisme a les quotes més baixes d'afecte ciutadà cap als mitjans de comunicació; de fet, la notícia elegida no és ni tan sols notícia: els assessors (i més encara si són interns d'un partit) són nomenats sempre pels dirigents polítics sense més explicacions (són càrrecs de confiança dels polítics, ¿cal recordar-ho?): així ho van fer CiU a l'Ajuntament de Barcelona, Ana Botella al de Madrid i el PSOE a Andalusia. En tot cas, els podrien posar la cara roja al polític per elegir a un malfeiner o a un inútil, i a l'assessor per ser qualsevol de les dos coses; però ja sabem que, almenys fins ara, això de la desvergonya pareix que és una cosa intrínseca a polítics i assessors (temps tindrem de comprovar si Ada Colau o Manuela Carmena -estos periòdics també han dit el mateix respecte a l'Ajuntament de Madrid, però els ha eixit rana- i els seus assessors tenen eixe mateix defecte).

A la taula i al gràfic de dalt podem veure que Ada Colau ha reduït el número d'assessors un 40% (61 assessors menys, de 153 a 92). Els periodistes d'estos mitjans, de fet, es fan ressò d'una altra notícia que tampoc ho és: que Ada Colau pretén quedar-se amb el 75% dels assessors, una barbaritat denunciada pels regidors del PP a l'Ajuntament de Barcelona. Exactament, es quedarà amb menys del 74% dels assessors. ¿De veritat ens prenen per tan aldeans com per a pensar que la notícia és el 74% d'assessors copats pel govern d'Ada Colau front al 72% d'assessors que tenia durant l'anterior legislatura CiU? Almenys jo, no veig cap notícia en deixar el mateix percentatge d'assessors que ja hi havia per al govern i per a l'oposició durant la legislatura anterior, i molt menys coneixent casos (com el de la Diputació de Castelló la legislatura anterior) en els quals el percentatge d'assessors que es va quedar el PP va ser de més del 87% (26 per al PP i 4 per a l'oposició).

Però hi ha alguna notícia més que els periodistes s'han deixat pel camí; i resulta prou estrany, sobretot, en el cas de Libertad Digital, on tenen en nòmina a destacats economistes que no sabien d'on eixirien els diners per a fer totes eixes coses utòpiques que volien fer Ada Colau o Manuela Carmena. Que no se preocupen els economistes de Libertad Digital, que ja els ho explico jo. Amb una taula i un gràfic i amb un parell de dades: el sou màxim mensual d'un assessor de l'Ajuntament de Barcelona serà de 2.200 € amb el Govern d'Ada Colau (30.800 € a l'any si contem 14 pagues). El sou màxim d'un assessor de l'anterior legislatura està al principi de la llista d'assessors de 2014.

I la notícia és que Ada Colau elegeix els assessors com s'elegeixen els assessors.

La democracia sobornada

Leyendo un artículo de Gabriel Albiac en ABC («La corrupción constituyente») sobre la división de poderes y la corrupción, me topé con una ingeniosa frase que define a la perfección la principal característica de cualquier democracia:

«La democracia se asienta sobre la desconfianza esencial que deriva de un principio básico: todo poder que no sea contrapesado tenderá a erigirse en absoluto».

Los tres poderes clásicos de la democracia

Inmediatamente, me asaltó una pregunta: ¿qué contrapeso hay hoy a esos poderes que ejercen su influencia (cada vez mayor) al margen de los tres poderes clásicos de la democracia? ¿Qué contrapeso puede ejercer cualquier democracia ante instituciones ajenas como el FMI, que no sólo influyen en ella, sino que incluso pueden ser capaces de hacerla irreconocible? ¿Qué contrapeso puede ejercer cualquier democracia ante esos intereses económicos -supranacionales o mucho más particulares- que tantas veces acaban por someterla? ¿No estaremos ya ante poderes erigidos en absolutos por no haber existido contrapesos que lo evitaran?

Uno de los principales fallos (y así lo argumenta también Gabriel Albiac) que se le achacan a la democracia española es el déficit de independencia del poder judicial respecto a los otros dos poderes; estaríamos así ante un fallo interno del propio sistema achacable a decisiones de los otros dos poderes. El fallo, por lo tanto, sería subsanable con otras decisiones en sentido contrario. Yendo a lo concreto, el fallo está, según estas teorías ampliamente aceptadas en determinados sectores, en la Ley Orgánica del Poder Judicial de 1985; la solución pasaría, por lo tanto, por una simple reforma legislativa.

Con esta simplificación del problema se matan dos pájaros de un tiro: los responsables de la corrupción española son los socialistas (así lo afirma rotundamente el propio Gabriel Albiac: «la fórmula de Montesquieu que tanto irritaba a los socialistas españoles de la transición» tuvo como consecuencia la promulgación de esa Ley Orgánica) y la solución la puede dar el propio sistema actual con una mínima modificación legislativa.

Sin restar importancia a una posible modificación de dicha Ley Orgánica que pudiera dar una mayor independencia al poder judicial (o, mejor dicho, a determinados órganos de dicho poder), no parece que la realidad confirme que la corrupción generalizada que vive nuestro país provenga de una deficiente configuración de ese pilar de la democracia; de hecho, es este poder el que está poniendo a los corruptos de los otros poderes en el lugar que les corresponde. O, lo que es lo mismo, el poder judicial sí cumple su función (controlar que los otros dos poderes se ajusten a la ley) cuando conoce los hechos; lo que sí confirma la realidad, en cambio, es que -además de otras cuestiones- el poder judicial tarda demasiado tiempo en conocer los hechos, y eso es algo que no va a arreglarse con una modificación -ni profunda ni superficial- de una Ley Orgánica.

De los tres poderes del Estado, el verdadero eslabón débil es el poder ejecutivo; no respecto a los otros dos poderes clásicos de la democracia, sino respecto a los poderes ajenos a la misma. Y ahí es donde reside el verdadero problema de la corrupción que está destruyendo al actual sistema democrático: el eslabón débil del sistema puede ejercer de contrapeso respecto a los otros dos poderes, pero ninguno de los tres tiene capacidad (no se le reconoce en la concepción clásica de la democracia) para contrapesar a poderes ajenos al propio sistema. Y la realidad nos demuestra que es ése (el poder ejecutivo, no el poder judicial) el que cede una y otra vez a los factores externos al sistema democrático.

Algunas democracias, tan representativas como la estadounidense (tan en boca de muchos como ejemplo de buen sistema democrático), han acabado por transigir ante esa debilidad y han legalizado e institucionalizado los sobornos empresariales a los poderes ejecutivo y legislativo bajo una definición amplia de la financiación de campañas electorales; lejos de impedir que los sistemas ajenos al democrático puedan manipular y tergiversar la esencia misma de la democracia (la voluntad del pueblo en contraposición a la voluntad de una oligarquía), la solución adoptada por algunas democracias ha sido, simplemente, publicar quién y cuánto ha sobornado a cada político en cada campaña electoral. Es decir: se ha optado por integrar dentro del sistema democrático a otros sistemas que no se rigen por las normas democráticas. En otras palabras: se han introducido agentes externos en un cuerpo sin que ambos sean compatibles entre sí; lo que vendría a ser un virus.

Actual correlación de poderes que influyen en el sistema democrático

Como decía, lo que la realidad nos está demostrando es que la corrupción se produce en la confluencia de dos sistemas que se rigen por normas totalmente distintas y, en muchas ocasiones, incompatibles entre sí; al menos en el ámbito nacional (referido al conjunto de las administraciones de nuestro propio país), son los partidos políticos -consciente o inconscientemente- los que facilitan la transmisión de conductas corruptas hacia los poderes ejecutivo y, en menor medida, legislativo.

La inmensa mayoría de las tramas de corrupción que han salido a la luz durante estos últimos años han utilizado este sistema para llegar al corazón mismo del poder ejecutivo de ámbito autonómico y nacional; en el ámbito local, en cambio, se han utilizado indistintamente tanto esta vía indirecta para acceder al poder ejecutivo (alcaldes y concejales) como la directa (sin pasar por los partidos políticos).

La rígida estructura de los partidos políticos españoles, que, seguramente por razones históricas, han buscado más la estabilidad interna que la transparencia y la apertura hacia el exterior, ha permitido grandes concentraciones de poder en grupos muy reducidos de personas, que por lo general ejercían (y ejercen todavía) ese poder tanto hacia dentro del partido como hacia fuera (los presidentes o los secretarios generales de PP y de PSOE, respectivamente, han sido habitualmente los candidatos a presidentes o a alcaldes de sus respectivos partidos); al tratarse de grupos tan reducidos, el trasiego de cargos con duplicidad de funciones (en los partidos y en los poderes ejecutivo y legislativo) ha permitido que lo que podrían haber sido -recordemos que la financiación ilegal de los partidos políticos no es ni tan siquiera delito en nuestro país- simples ilícitos económicos de ámbito privado (entre una empresa y otra entidad privada) han acabado deviniendo en auténticos saqueos de las arcas públicas.

La red Gürtel, por ejemplo, empezó organizando actos electorales para el Partido Popular valenciano y acabó recibiendo contratos públicos de la misma Generalitat Valenciana, ampliando sus tentáculos de corrupción hasta Madrid; eso no hubiese sido posible si las mismas personas que contrataron para el PP los servicios de las empresas de la red corrupta no hubiesen sido al mismo tiempo diputados en el Congreso o en las Cortes Valencianas o consejeros y altos cargos de la propia Generalitat.

Esa concentración de poder en grupos reducidos de personas se traduce, una vez iniciadas las prácticas ilícitas, en una traba a la hora de denunciar los hechos y que éstos lleguen al poder judicial; por un lado, los funcionarios que puedan intuir la comisión de cualquier delito prefieren mirar hacia otra parte y conocer cuanto menos mejor de los asuntos turbios de sus superiores, a quienes saben capaces, con la aquiescencia de buena parte de la sociedad -que se fía antes de los suyos que de un funcionario vividor-, de apartarles de su puesto o incluso de arruinarles la vida si ponen trabas a las actuaciones corruptas. Y, por otra parte, la prensa silenciosa, que ha entrado -por necesidades económicas- en un círculo vicioso que ha llevado a la profesión a ser una de las peor valoradas: los grandes financiadores de los partidos políticos son a su vez los grandes financiadores -a través de la publicidad, principalmente- de las editoriales periodísticas, y morder a quien te da de comer es poco recomendable. Yo mismo he sido testigo de los silencios cómplices de accidentes laborales con resultado de muerte en empresas que financian a radios y periódicos locales: aquel accidente laboral nunca ocurrió. Si incidentes de esta gravedad son ocultados por la prensa, qué no ocultarán los medios cuando conozcan de algún pequeño delito de corrupción en el que esté implicada una empresa que les financia o algún político con influencias sobre dicha empresa (y aquí habría que incluir también a los propios partidos políticos como financiadores: pensemos por un momento qué puede hacer un medio sin los recursos de la Cadena SER ante el boicot del propio Partido Popular tras destapar esa emisora de radio varios asuntos turbios de sus dirigentes).

Amordazados tanto el cuarto poder como la fiscalización de los empleados públicos (a quienes, además, se les quiere eliminar por completo esa función de fiscalización, sólo posible a través de su protección laboral frente a las arbitrariedades interesadas de sus jefes), el conocimiento de posibles delitos por parte del poder judicial se ralentiza considerablemente o, incluso, se anula por completo.

El sistema democrático clásico, como cualquier otro sistema, ha de tomar como base teórica un determinado estado de las cosas que le rodean y que puedan influir en él; llamémosle estado de reposo, estado perfecto o estado ideal. Los actores del sistema (como las partículas y las fuerzas en un sistema físico) interactúan con el sistema, cada cual empujando en una dirección; en ese sistema democrático perfecto, unos actores se anulan a otros, de forma que el resultado final siempre tiende hacia ese estado de reposo (el sistema se ha creado para que así sea). El problema surge cuando el sistema teórico y el sistema real discrepan: es necesario replantearse y mejorar el marco teórico para descubrir y corregir los desequilibrios o hay que aplicar medidas correctoras al sistema real para que vuelva hacia el estado de reposo que, según la teoría, lo hace estable.

El problema actual (y esto es algo normal en sistemas en los que existen factores -filias, fobias, prejuicios, simpatías, sentimientos...- que no pueden determinarse en la implementación teórica) es que las discrepancias entre el marco teórico y la realidad son cada vez más amplias: los sistemas de control y de contrapeso existentes en la teoría actual no parecen ser capaces de cerrar esa brecha que se ha abierto, al tiempo que desde dentro del propio sistema hay muchas reticencias para modificar el marco teórico.

Determinados factores externos al propio sistema democrático, que debían quedar integrados en el mismo según el marco teórico vigente, han conseguido escapar, al menos parcialmente (FMI, paraísos fiscales, globalización financiera...), a las reglas que rigen la democracia; lo que debería ser un subsistema o un subconjunto del sistema democrático ha conseguido -muchas veces con el beneplácito de éste- regirse en parte (una parte cada vez mayor) por otras reglas totalmente distintas, al tiempo que su interacción con la democracia se ha mantenido intacta. Podríamos hablar de la escisión de una parte del marco teórico (para crear otro independiente) que sigue interactuando con la realidad democrática, pero con sus propias reglas; un sistema, en definitiva, intrusivo, puesto que intenta modificar las estructuras internas de los sistemas democráticos para adaptarlas a su propio marco teórico (y éste, por supuesto, no puede ser modificado por ningún otro sistema).

Como decía, ese intrusismo ejercido por el sistema económico está utilizando intensivamente al eslabón débil del sistema democrático (el poder ejecutivo) para conseguir sus fines; la actuación de otro de los poderes (el judicial), pese a la parálisis del tercero (el legislativo, influenciado y anulado en exceso por el ejecutivo a través de los partidos políticos) y al secuestro del cuarto (los medios de comunicación, más interesados hoy en que funcione bien el sistema económico que en que éste se someta a reglas democráticas), será una condición necesaria, pero no suficiente, para corregir las impredecibles consecuencias de la actual corrosión de las estructuras del sistema democrático. Son urgentes (pese a los mensajes contrarios que se lanzan desde el poder ejecutivo y desde los partidos políticos con capacidad para implementarlas) medidas que contrarresten la corrosión interna que puede derrumbar todo el sistema democrático, que sometan a las mismas reglas a todos los actores que interactúan con los sistemas democráticos y, en definitiva, que puedan ejercer efectivamente de contrapeso a las intrusiones de sistemas que pretenden someter las teorías democráticas a las suyas propias.

Y el primer paso (necesario, pero tampoco suficiente) lo han de dar los propios partidos políticos. Deben someterse, sin excepciones, al escrutinio de la realidad y aceptar que sus estructuras deben cambiar radicalmente para no intoxicar al propio sistema. Deben iniciar, en primer lugar, una modificación de sus estructuras internas para hacerlas mucho más transparentes, de forma que sea perfectamente posible no sólo expulsar a quien colabora con la corrosión del sistema, sino también hacer extremadamente fácil la puesta a disposición del poder judicial de toda conducta sospechosa que pueda ser detectada en el seno del propio partido.

Debe cambiar también el concepto de político que hoy predomina en los principales partidos: nadie es imprescindible para llevar a cabo un proyecto político. La rotación de líderes debe entenderse como algo normal, y debería institucionalizarse a través de normas que obliguen a esa rotación para evitar la perpetuación en el poder de grupos reducidos de personas; lo que debería importar a un partido (y a sus líderes y candidatos) es la posibilidad de llevar a cabo un proyecto político (sea el que sea), no quién lo lleve a buen término.

Otra de las modificaciones urgentes que necesita el sistema es la implementación de un sistema electoral que descarte las actuales listas cerradas y bloqueadas, que hacen que el político se deba antes a unas siglas que a los ciudadanos que le han votado; aunque esa modificación no eliminaría la corrupción, sí evitaría que unos políticos taparan las corruptelas de otros por la sensación de pertenencia a un grupo cerrado. Si al cometer un acto de dudosa legalidad se deben dar las explicaciones a los votantes, y no a los aparatos de un partido, esas negativas a dimitir que tanto se dan hoy serían mucho más difíciles de justificar.

Y, por último, pero no por ello menos importante, es necesario implementar los contrapesos necesarios que hagan posible la democratización, o bien de los propios sistemas ajenos al democrático, o bien de la toma de decisiones respecto a asuntos que provienen de esos sistemas; es decir, que todo lo que provenga de sistemas que se rigen por reglas que escapan al sistema democrático debe ser democratizado. Que organismos ajenos al sistema democrático (FMI, mercados financieros desregulados...) tomen decisiones que afecten o puedan afectar directamente al propio sistema, sin que deban responder por dichas decisiones -tengan las consecuencias que tengan- ante nadie, tiene como principal consecuencia que el ciudadano-votante acabe teniendo la sensación (tan real como la que hemos vivido en España estos últimos años) de que votar a un partido político que transige ante estos poderes descontrolados no sirve de nada. Y eso tiene consecuencias gravísimas para el sistema democrático, pues acaba convirtiéndose en una falacia teórica que nada tiene que ver con su aplicación en la vida real.

En definitiva, es urgente y necesario evitar que las injerencias de sistemas externos, regidos por otras reglas completamente distintas -y hasta opuestas- a las del sistema democrático, acaben por convertir la soberanía de las urnas en una simple distracción del pueblo soberano, mientras las decisiones que afectan a ese pueblo se toman en función de la capacidad de soborno -o incluso de extorsión- que puedan tener agentes ajenos a la propia democracia.