Feia temps què volia posar-me a averiguar les raons què porten a una persona a rebutjar de pla l'administració de vacunes (no estic parlant d'un cert rebuig per precaució, sempre sà si hi ha alguna evidència raonable); i esta pandèmia, què ha fet créixer el número de gent què creu que les vacunes són més perilloses què la pròpia malaltia, m'ha donat l'empenta definitiva.
No podem obviar què la pròpia indústria farmacèutica, en casos molt puntuals, ha contribuït a provocar un cert recel sobre les seues prioritats (primer el negoci i després la salut) quan han forçat l'aprovació d'alguns medicaments finançant directament (per no dir-ho d'una altra manera menys correcta) estudis científics què obviaven o minimitzaven els efectes adversos d'alguns dels seus components; i quan eixe recel s'estén també a les agències què han d'aprovar la comercialització dels medicaments, no ens pot estranyar què puguen haver persones anti-vacunes: l'agència què aprova els medicaments als Estats Units (la coneguda FDA) obté un 75% dels seus ingressos (inclosos part dels sous dels seus empleats) de la pròpia indústria farmacèutica.
Ara bé, el funcionament dubtosament ètic (per evidents conflictes d'interessos) de la FDA (podeu llegir una breu crítica ací) té poc a veure amb les agències europees equivalents a la nord-americana; de fet, al vell continent continuem rebent crítiques de la indústria per retrasar massa les autoritzacions de medicaments (què és el què va dur a la FDA a rebre fons de la indústria, just per a accelerar els terminis d'aprovació). Estes diferències entre la FDA i les agències europees són bàsiques per a entendre, com veureu, d'on han eixit les teories anti-vacunes i, sobretot, per a sospesar la raonabilitat d'eixes teories aplicades fora del context d'on van néixer: dos dels medicaments recents més controvertits aprovats per la FDA pel seu procediment d'autorització accelerat (el Nuplazid i l'Uloric) mai han arribat a ser aprovats a Europa, i l'únic cas europeu de vacuna amb efectes secundaris greus (casos de narcolèpsia causats per la vacuna contra la grip H1N1 Pandemrix, fabricada per GlaxoSmithKline) tenia una incidència de 8 casos per cada 100.000 pacients vacunats, molt inferior a la letalitat del virus H1N1 (210 casos per cada 100.000 contagiats), segons podem concloure de les dades de les denúncies dels pacients suecs (475 casos denunciats respecte als 6 milions de suecs vacunats el 2009-2010); la incidència de la narcolèpsia és molt menor (de 2,66 casos per cada 100.000 vacunats) si agafem els 800 casos reportats a tota Europa, on es van vacunar 30 milions de persones (és a dir, què hi havia 80 vegades més de probabilitats de morir per la grip H1N1 què desenvolupar narcolèpsia per vacunar-se).
Per a conéixer l'origen de les teories anti-vacunes m'he recolzat en un vídeo amb el títol «Vacunas: 790 casos adversos graves, incluso muertes, provocadas por vacunas alteradas cada año», elaborat per l'associació SCJVITA -nascuda este 2020 per a què regne en Espanya el "Sagrado Corazón de Jesús"- i publicat a Scabelum TV, en el qual s'entrevista a Luis de Miguel Ortega (què, a més d'infermer, és el presentador, guionista i productor d'eixe canal de televisió "incensurable" i "contra el estado totalitario"). L'entrevista és curta (uns 10 minuts), i vos recomano veure-la sencera abans de llegir açò, per a tindre una idea completa sobre com es construeix l'argumentari anti-vacunes. Ja aviso què el fil argumental és molt feble i què les contradiccions són molt nombroses i massa evidents (feia temps què no veia una teoria conspirativa més mal feta), però això ens ajudarà a detectar com funcionen les lògiques conspiratives.
La introducció de l'entrevistador ja avisa de què hi ha vacunes adulterades, vacunes contaminades i vacunes tòxiques, però què hi ha altres què sí que són bones (tota teoria conspirativa ha d'incloure una dosi, per mínima què sigue, de seny); a continuació, i seguint amb l'argument inicial de vacunes roïnes i vacunes bones, adverteix de què criticar algunes vacunes comporta automàticament l'etiqueta d'anti-vacunes. Axina és com introdueix la primera pregunta a l'entrevistat: ¿què és això dels anti-vacunes? ¿I què diu l'entrevistat? Què els anti-vacunes no existeixen (diu què ni tan sols existeix el concepte), què són persones què dubten de l'eficàcia de les vacunes perquè no tenen informació suficient. Cal espolssar-se eixe prefix negatiu de davant, què sol generar aversió a aquells què puguen interessar-se pels arguments del moviment, què només exposa "dubtes" per manca d'informació; més endavant, a l'entrevista, continuaran amb l'argument de vacunes roïnes i vacunes bones, per a incloure dins d'esta categoria les vacunes contra les al·lèrgies (i la del tètanus d'alguna marca, que no diuen ni entrevistador ni entrevistat quina és la bona, què és com dir què no n'és cap: evitant la informació concreta de les vacunes bones, contribueixen a mantenir els dubtes dels seus seguidors envers qualsevol vacuna, tot i què, evidentment, algunes -no se sap quines- són bones).
L'afirmació bàsica de qualsevol teoria de la conspiració és, precisament, què dubten de la versió oficial; eixa versió oficial és, per suposat, tota aquella informació què puga malmetre les seues conclusions (l'amalgama què diuen què no es pot permetre per a etiquetar als anti-vacunes sí què es permet per a mantenir les seues conclusions). Ara veurem com eixos dubtes comencen a recaure primer en un enemic indeterminat, però fàcilment atacable (la indústria farmacèutica), i després comença a expandir-se fins als metges de família (perquè si no s'amplien els enemics comencen a coixejar les conclusions: si el metge de família et recomana vacunar-te, cal dubtar també del seu criteri).
El següent pas és incloure a algun personatge rellevant del moviment contrari (els pro-vacunes) què recolze algun dels dubtes dels anti-vacunes; ahi introdueix l'entrevistat a l'OMS i a Heidi J. Larson, dient què esta antropòloga recomana, en un recent estudi sociològic, no utilitzar el terme anti-vacunes per a referir-se a les persones que dubten i què només volen més informació. En realitat, el què ha publicat Larson és un llibre («Stuck: How vaccines rumors start, and why they don't go away») on planteja una contraofensiva envers els anti-vacunes per a contrarrestar l'ús massiu dels falsos rumors estesos per les xarxes socials per estos moviments, de manera què mai puguen arribar a fer dubtar a més del 35% de la població, doncs això suposaria què la immunitat de grup necessària per a acabar amb la COVID-19 mitjançant una vacuna estaria en risc. A este vídeo de Larson, on explica el seu treball d'investigació plasmat al llibre, podeu veure què es refereix als anti-vacunes com anti-vacunes, sense més; Larson diu, a més, què tots els moviments anti-vacunes provenen de rumors què fins ara no s'estenien més enllà de grups reduïts de persones, però que, amb l'ús què estos grups fan de les xarxes socials, eixes falsedats s'estan estenent molt més del què seria desitjable i què tant els científics com els metges i les autoritats sanitàries han d'espavilar-se per a contrarrestar eixos moviments organitzats mitjançant l'ús de la tecnologia.
Una vegada intentat el blanquejament de l'etiqueta què s'han penjat ells mateixos (si estan en contra de les vacunes, el terme més adient és etiquetar-los com a anti-vacunes), li pregunta l'entrevistador a l'entrevistat si realment hi ha motius per a dubtar de les vacunes. Quina pregunta, ¿eh? Ja vos podeu imaginar la resposta: «Hay motivos». Estan els què dubten de l'eficàcia de les vacunes, els què volen més informació abans de posar-se-les i, a més, els què són víctimes dels efectes secundaris de les vacunes. I ara comencen les dades concretes, què és quan podem dir allò de «pillaràs abans a un mentider què a un coix».
Segons Luis de Miguel, la pròpia indústria farmacèutica reconeix què hi ha un efecte greu advers cada 10.000 vacunes, de manera què això ens situa en uns 790 casos cada any de reaccions adverses greus, i inclús morts. ¿Parla de dades reals, notificades al Sistema Espanyol de Farmacovigilància de Medicaments d'Ús Humà? No, clar què no; ell mateix reconeix què les dades reals d'efectes greus adversos de les vacunes en són en realitat 16 a l'any. No ho diu obertament, ni a continuació d'estes dades, sinó un poc més avant de l'entrevista i prou amagat: només arriben a notificar-se, diu Luis de Miguel, el 2% dels efectes adversos greus i les morts.
¿I d'on treu Luis de Miguel eixa xifra de 790 casos a l'any? Dels prospectes dels medicaments i de les estadístiques de vacunacions què publica el Ministeri de Sanitat tots els anys; ara veureu com arribem a eixes xifres què donen títol a l'entrevista.
Els prospectes de tots els medicaments (de les vacunes, però també de la resta), ací a Europa, han d'incloure un apartat específic d'efectes adversos, què tenen una graduació (en tots els prospectes de medicaments) de poc freqüents, rars i molt rars. Els efectes adversos molt rars són aquells què poden afectar a un màxim d'una persona per cada 10.000 pacients, i què solen ser els efectes més greus; com què el 2018 es van vacunar de la grip poc menys de 8 milions d'espanyols, conclou Luis de Miguel què es van produir al nostre país 790 casos d'efectes adversos greus o morts, tot i què al sistema només se li'n van notificar 16. S'oblida Luis de Miguel què les graduacions dels prospectes parlen de "Fins a una de cada 10.000 persones", què no és el mateix que "Una de cada 10.000 persones"; no hi ha una graduació menor i, per tant, els efectes adversos molt rars poden afectar a una de cada 10.000, a una de cada 100.000, a una de cada milió o a una de cada 10 milions. En qualsevol cas, i sent ell mateix qui ho reconeix, donarem per bona la xifra de 16 casos d'efectes adversos greus cada any; res a veure amb els 790 del títol de l'entrevista.
Per a donar un poc més de credibilitat a les dades, o inclús per a evitar què algú puga pensar en contrastar eixes dades, cal ressaltar el mal funcionament dels controls sobre estos efectes adversos: no hi ha ningú què dugue un registre dels efectes adversos de les vacunes. Als EE.UU sí, però amb la sospita d'estar pagats per la indústria farmacèutica; però a Espanya no ho controla ningú («no hay un sistema de detección, de farmacovigilancia ni de compensación; [...] en España no hay absolutamente nada de eso»), aixina què ens haurem de creure les dades de Luis de Miguel.
Si haveu llegit algun prospecte d'algun medicament, haureu vist què hi ha un apartat específic per a comunicar els efectes adversos què puguen sorgir després de l'administració de cada medicament; si fem cas del què diu Luis de Miguel, només podem concloure què eixes notificacions (al metge, al farmacèutic o al formulari de la pròpia Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, què són les tres vies de comunicació què hi ha als prospectes) no arriben a enlloc (no es registren). Clar, què quan després et trobes amb informes anuals de notificacions d'efectes adversos (ací està el de 2019) pots fer dos coses: o comences a dubtar de Luis de Miguel o augmentes encara més els dubtes sobre el sistema (¿com pot haver un informe de notificacions d'efectes adversos si no hi ha ningú què ho controle?; conclusió: eixe informe ha de ser fals).
Però recordem què el propi Luis de Miguel sí què reconeix què es notifiquen casos d'efectes adversos greus (només un 2% del total perquè «realmente, los datos que llegan a ese sistema de farmacovigilancia están filtrados por la propia industria», però n'arriben); per tant, les comunicacions de casos són reals i l'informe del SEFVH (ho haurem de suposar) només recull el 2% dels casos; és a dir, què si hem de fer cas a Luis de Miguel, els 37.778 casos notificats són el 2% dels quasi 2 milions de casos adversos greus què hi ha en realitat. Però com sabem què els casos adversos greus (segons el propi Luis de Miguel) són d'1 entre 10.000, podem intentar confirmar amb altres dades si a Espanya es van prescriure el 2019 20.000 milions de medicaments (és a dir, 450 receptes per espanyol); com ja vos podreu imaginar, la resposta és no: el 2019 es van vendre a Espanya un total de 971 milions d'envasos de medicaments (menys de 22 receptes per espanyol, el 4,85% dels 20.000 milions què ens ixen amb els números de Luis de Miguel).
De les dos opcions què teníem (les comunicacions són mentira o no ens podem fiar de ningú), hem descartat la primera (perquè Luis de Miguel reconeix què sí què hi ha comunicacions, tot i què les seues xifres no tenen trellat) i només ens queda la segona: metges, farmacèutics i infermers són, junt a la pròpia indústria, els què estan contribuint a la manipulació i la desinformació respecte a la realitat dels efectes adversos greus de les vacunes (i de la resta de medicaments, clar). I això és just el què diu Luis de Miguel: «en principio hay que ir al propio médico que ha indicado esa vacuna, pero lo que vemos en realidad es que las familias, cuando se quejan del sistema que tenemos, [reciben como respuesta] una negación de la realidad, segundo le quitan importancia, tercero lo llaman enfermedad rara, y cuarto, cuando ya no tienen más vías de escape, dicen: "no, esto es un problema genético". No hay un procedimiento con garantías para el paciente.»
I ahí ho tenim: la indústria i els metges filtren les notificacions dels efectos adversos dels medicaments a la base de dades FEDRA; i si això hi ha algú què no s'ho acaba de creure, ja sabem també què, en realitat, a Espanya no hi ha un sistema de farmacovigilància on notificar els efectes adversos. Per tant, via lliure per a qualsevol ocurrència dels xerraires com Luis de Miguel.
L'entrevista prossegueix amb els 4.000 milions de dòlars què els pacients nord-americans han aconseguit en els últims 10 anys amb sentències per les pràctiques poc ètiques de la indústria farmacèutica; Robert Kennedy Jr. ho explica a este vídeo: el 1986, l'administració Reagan va aprovar una llei als Estats Units què excloïa de qualsevol responsabilitat a la indústria farmacèutica pels possibles efectes adversos de les vacunes, i això, unit a les interconnexions financeres entre la indústria i qui ha d'aprovar les vacunes als Estats Units (la FDA) ha dut a un sistema en el qual la salut està supeditada a la rendibilitat dels productes fabricats per les farmacèutiques. Es tracta, com ja he dit abans, d'un problema d'independència dels organismes reguladors, i és un problema molt específic dels Estats Units què no és (de moment) traslladable a Europa (als Estats Units s'administren 72 vacunes als xiquets, mentres que a Espanya les vacunes obligatòries en són 10); cal remarcar què les crítiques al sistema nord-americà de vacunació (siguen més o menys creïbles eixes crítiques) venen d'eixa suposada manca d'independència de la FDA respecte de la indústria farmacèutica, situació què (cal repetir-ho també) difereix radicalment de l'europea, tal i com reconeix el propi Luis de Miguel (a cap país existeix un sistema de compensació pels efectes adversos de les vacunes, perquè a la resta de països -inclosa Espanya- els responsables dels efectes adversos dels medicaments són els productors -en situacions normals de mercat- o els estats -quan la urgència per a aprovar un medicament, com estem veient en el cas de la COVID-19, xocaria amb els temps dels protocols habituals de seguretat per a aprovar el medicament-). Sorprenentment, esta aprovació d'urgència, què potser siga un dels arguments més raonables què podria utilitzar (i de fet l'utilitzen) el moviment anti-vacunes, almenys per a este cas concret de la COVID-19, no es tracta a l'entrevista.
Per a acabar amb els arguments conspiracionistes, no podia faltar un element científic suposadament contrastat: l'existència de timerosal (tiomersal, merthiolate, mertodol ó metorgan, en les seues diferents nomenclatures oficials i comercials) com a conservant d'algunes vacunes fins l'any 1999 es va associar durant un temps a l'increment de casos d'autisme entre els xiquets vacunats. En canvi, els casos d'autisme han seguit incrementant-se desprès què tant la FDA als Estats Units com la EMA a Europa obligaren (per precaució, no per evidències científiques) a l'eliminació d'este conservant a les vacunes comercialitzades. Tot i què els posteriors estudis científics (entre ells este publicat a l'Official Journal of the American Academy of Pediatrics) no aconseguiren relacionar l'autisme amb el tiomersal, este conservant és utilitzat recursivament pels anti-vacunes com a exemple de mala praxis per part de la indústria farmacèutica; cal advertir què les quantitats de derivats del mercuri (etilmercuri) què es produeixen quan el cos metabolitza el tiomersal no s'han comprovat suficients per a considerar ni tan sols un risc de toxicitat derivat del conservant. No obstant això, la controvèrsia inicial amb esta substància ha fet què es mantinga la prohibició de la seua comercialització com a conservant de vacunes.
Una vegada introduïda en el relat la substància maldita (el mercuri), ja hi ha via lliure per a nomenar altres substàncies tòxiques què s'inclouen dins de les vacunes, com l'alumini o el polisorbat, i per a advertir a la població què «no hay estudios de seguridad y de eficacia de las vacunas, no se hacen ensayos previos ni se hacen ensayos de seguimiento con unas mínimas garantías»; és a dir, què ningú sap quines quantitats de substàncies tòxiques ens poden estar injectant les empreses farmacèutiques en cada vacuna.
Així doncs, tenim una problemàtica específicament nord-americana què s'ha importat a Europa i què està sent adaptada a martellades a la nostra realitat per a intentar donar-li, sense massa èxit fins ara, un cert sentit raonable; si rasquem un poc en els arguments dels anti-vacunes, no trobarem res de trellat més enllà d'una sana preocupació per la rapidesa amb la què s'han fabricat i provat tres noves vacunes; però això és una altra història, què tampoc és tan simple com puga paréixer, perquè les tres vacunes duien darrere antigues investigacions amb altres coronavirus.
