Les avionetes són reals i la modificació climatològica també

«Measuring the effect of cloud seeding can prove difficult because seeding not only affects the physical processes within the cloud, but also the cloud's lifetime, specifically, how long the cloud will be raining».

La frase que encapçala esta entrada és de Roelof Bruintjes, director d'investigació del U.S. National Center for Atmospheric Research (Boulder, Colorado), durant una entrevista a Live Science a compte de les investigacions xineses en matèria de modificació climatològica; no trobarem massa afirmacions entre els científics que confirmen que la sembra de núvols no només fa ploure o modifica el tamany del granís, sinó que també modifica totes les altres característiques d'un núvol en formació, incloent l'efecte que té sobre el temps local accelerar la condensació interna dins dels núvols: sembrar iodur de plata dins una tronada també té com a conseqüència que la seua trajectòria s'acurte, amb els problemes que això pot generar per a les comarques per les que, sense cap modificació externa, haurien de passar eixos núvols amb la seua pluja. Aprofitant este efecte secundari de la sembra de núvols, els xinesos van aconseguir que durant els Jocs Olímpics de Pekín no caigués cap tronada.

Imatge captada per MeteoCastalla d'una de les avionetes vista el 24 de juny; mitja hora després van desaparèixer els núvols en formació. Eixe dia no va haver avioneta al sud de Terol o al nord de Castelló i van caure més de 100 l/m² a Benafigos.

Poc a poc anem sabent algunes coses més respecte a les avionetes, però la manca d'informació concreta sobre les operacions que es veuen a cada comarca fa molt difícil saber si estem davant interessos públics o privats; per exemple, sabem que Espanya té un programa propi de modificació climatològica per a previndre el granís, però no ho hem sabut per la informació que ens pugue facilitar el nostre govern (tan transparent en este aspecte com el xinés), sinó perquè així consta a un informe de 2013 de l'Organització Mundial de Meteorologia (WMO), de la qual forme part i col·labora l'AEMET (Agència Estatal de Meteorologia, l'antic Institut Nacional de Meteorologia).

La WMO convoca periòdicament als principals investigadors sobre modificació climatològica de cada país per a treure conclusions sobre els avanços en la matèria, no només en les tècniques utilitzades, sinó sobretot en la forma de mesurar els efectes reals d'eixes modificacions, raó principal per la qual una gran part dels científics han posat en dubte la seua efectivitat; a la darrera Conferència Científica sobre Modificació Climatològica (la desena) de la què hi ha informe complet (celebrada a Bali el 2011) hi ha, però, alguna dada poc aclaridora (pàgina 304 de l'informe publicat a 2013): Espanya no va poder presentar cap resultat perquè el seu projecte (molt alabat en el seu plantejament per altres investigadors, posant-lo d'exemple de com s'han de planificar els projectes d'investigació) no va obtindre el finançament per a posar-se en marxa. Així doncs, Espanya té un programa de modificació climatològica, però no té diners per a dur a terme cap investigació al respecte: o el que és el mateix, que podem anar descartant que les avionetes estiguen controlades per alguna autoritat pública o formen part d'alguna investigació seriosa.

Sobre les tècniques emprades per a realitzar eixa modificació climatològica, la dispersió de iodur de plata (AgI) segueix sent la més utilitzada, doncs es pot aplicar tant des de terra com des d'avionetes a poca altura (les partícules queden en suspensió i les corrents internes dels núvols s'encarreguen de dur-les al nucli de les tronades), utilitzant-se també NaCl (vegeu l'experiment fet a Japó); altres composts químics (com l'alúmina o el titanat de bari) han de ser dispersats per damunt dels núvols per la seua insolubilitat (les partícules sense diluir tenen una densitat superior a la de l'aire i cauen); i altres composts emprats als experiments (com el CaCl₂) tenen molta menor efectivitat (tot i que quan aconsegueixen fer la seua feina acceleren molt més la pluja que no el iodur de plata).

Pel que ens interessa a nosaltres, cal que tinguem clar que els darrers anys ja s'han dut a terme amb èxit investigacions per a reduir la intensitat de les pluges (vegeu els experiments fets a Indonèsia amb substàncies higroscòpiques, suspesos pels efectes que provocava a les zones veïnes), que el iodur de plata (substància glaciogènica) fa efecte als 30-40 minuts d'haver-se dispersat a la tronada i que el CaCl₂ (substància higroscòpica) ho fa als 10-20 minuts; no obstant això, la realitat és que els estudis científics al respecte estan baix mínims des dels anys 80 i els investigadors estan tenint molts problemes per a dur a terme experiments que puguen aclarir l'efectivitat real d'eixes modificacions climatològiques. L'informe de la comissió d'experts en matèria d'investigació en modificació climatològica de 2010 (any de la seua creació; les coses estan tan malament que per al 2015 ja es té previst decidir si es desfà per manca de finançament) ho deixa molt clar: només es posen diners per a aplicar les tècniques que es coneixen fins ara, però no per a saber si eixes tècniques són efectives o no. Eixe informe, no obstant, ens dona prou pistes sobre el què pot estar passant als nostres cels.

Extractes de l'informe de 2010 de la comissió d'experts sobre modificacions climatològiques; no es poden descartar efectes no desitjats per l'ús de tècniques de modificació climatològica i l'efectivitat d'estes tècniques només s'han demostrat en l'eliminació de la boira. A més, s'estan aplicant estes tècniques en projectes privats sense supervisió científica qualificada i sense conèixer si s'estan utilitzant bones o males pràctiques.

El primer i el darrer punts extractats d'eixe informe (l'1.9 i el 7.3) ens ho deixen més o menys clar: no s'han pogut demostrar ni l'efectivitat de les tècniques ni els riscos que comporten, però ni l'una ni els altres es poden descartar. I això vol dir que els projectes de modificació climatològica que estan en marxa (perquè ho estan) necessiten una supervisió científica imparcial i seriosa (que ara no tenen) per a determinar, entre altres coses, els efectes no desitjats que poden tindre unes tècniques mal aplicades.

La denúncia (punt 7.3) sobre la parcialitat dels experts que es contracten per als projectes de modificació climatològica hauria de ser suficient com per a paralitzar qualsevol actuació en la matèria que no compte amb totes les garanties necessàries que permeten confirmar que les bones pràctiques estan per damunt dels interessos econòmics i particulars d'empreses contractants i d'experts contractats.

El tamany sí que importa

«Estes tomates no fan gust a res», haurem sentit més d'una vegada; també haurem comprovat alguna que altra vegada que les úniques pomes que hi ha a les tendes són molt rodones i molt brillants, o que les cireres que es venen ara són, normalment, picotes i no cireres. I ací a Castelló, on encara hi ha algun hort que produeix per a les tendes, potser trobem algun basquet d'eixos que tenen taronges, cireres, pomes o tomates de tamanys dispars i de formes irregulars (que resulta que són més lletges, però també més gustoses que les del Mercadona); però trobar-ho a Madrid o a qualsevol altra ciutat més enllà dels Pirineus és totalment impossible. Ningú allà coneix cap altre fruit de la terra que no tinga el tamany, el color i la forma que exigeixen les empreses exportadores i importadores d'aliments.

Calibres mínims de les taronges per a exportació el 1981 (Font: BOE)

Calibres mínims de les taronges per a exportació el 2004 (Font: Norma CODEX STAN 245-2004)

L'explicació és molt simple. L'agricultura tradicional (i la cultura de l'alimentació en general) s'ha hagut d'adaptar a la mercadotècnia, al màrqueting comercial, i per a fer-ho ha hagut d'abandonar moltíssims (de fet, quasi tots) aspectes tradicionals per a convertir-se en una agricultura moderna, adaptada als temps vertiginosos i absolutament mercantilitzats que ens han tocat viure; en estos temps que corren, ja no és rendible una explotació d'una collita anual, com tampoc ho és una explotació de secà (contradiccions de l'economia) sense rec per degoteig.

La nostra agricultura, típicament minifundista, té els dies comptats; avui encara hi ha jubilats (antics agricultors que van fugir cap a les fàbriques ceràmiques fa uns anys) que s'entretenen treballant alguns bancals. Alguns per a treure alguna perra més per a ajudar als fills o als nets en atur i altres (cada vegada més) per la simple satisfacció de sentir-se encara forts per a les dures feines agrícoles. Els fruits d'eixos bancals, però, rarament entren dins els circuits comercials; una bona part es queda dins l'entorn familiar o social (els melons del iaio, les taronges de l'oncle, les pomes de Pepe...) i l'altra és malvenuda a les fracassades cooperatives agrícoles que els han de vendre com a producte de segona o de tercera categoria perquè les nostres avellanes, les nostres cireres o les nostres pomes no tenen el calibre (el tamany) adequat per a ser considerats fruits de primera categoria.

Podríem ara tirar la culpa a la societat, o als mercats, o als urbanites, o als polítics. Però no podem. Quan anem al mercat o al súper, tots hem d'ajustar les compres als nostres pressuposts (cada vegada més escassos, i més en èpoques de crisi) i la majoria de nosaltres no podem permetre'ns pagar més per un producte del qual tenim l'opció barata (i llustrosa) i l'opció cara (i menys agradable als ulls); també en açò ens hem fet europeus, tant per a bé (ens han arribat productes més barats i més llustrosos) como per a mal (els què hem viscut alguna vegada de l'agricultura l'hem haguda d'abandonar, i els que no l'han abandonada s'han vist obligats a substituir les nostres varietats autòctones per altres més adaptades als nous temps -i moltes d'elles subjectes, a més, a patents que han de pagar els agricultors d'ací i que no paguen agricultors d'altres indrets, on el control sobre les patents no existeix-).

«Quant més sucre, més dolç», diuen; i quanta més aigua, menys gust, caldria afegir per a saber la raó per la qual les qualitats organolèptiques de les fruites que ens mengem avui han variat tant de les que ens menjàvem no fa tant de temps. La majoria de les nostres varietats autòctones estaven adaptades, com no podia ser d'altra manera, a les característiques climatològiques pròpies de les nostres terres; estes característiques climatològiques incloïen les pluges escasses i concentrades en determinades èpoques de l'any, de manera que els fruits que s'obtenien aprofitaven perfectament tant eixa escassesa d'aigua com els moments en els quals eixa aigua podia ser aprofitada. Els arbres patien i es feien forts, i els seus fruits aprofitaven cada ruixat al màxim; fer patir als arbres, es deia. Avui, els arbres i les plantes dels què obtenim els fruits ja no pateixen: tenen aigua tot l'any, una poqueta cada dia. De fet, algunes hortalisses ja no tenen ni terra de la què extreure els minerals necessaris per a sobreviure: els els donen ja desfets i diluïts a les esponges d'on obtenen també l'aigua.

Açò no seria possible avui si els nostres hàbits alimentaris no hagueren canviat radicalment; per desgràcia, com passa amb la resta de la nostra vida, és més important un producte més barat (i si és més gran, millor que millor) que un producte amb més qualitat, característica esta (la qualitat) que només queda reservada per a algunes elits (a més, enganyades: l'agricultura ecològica no és el mateix que l'agricultura tradicional i també utilitza els cultius hidropònics com els de la imatge de dalt) o per als què encara mantenim algun tros de terra o a algun familiar que, de tant en tant, ens regala algun producte de la nostra terra.

El tamany, en definitiva, no només sí que importa; és que és la principal característica que fa que una explotació agrària, avui, siga o no siga rendible i puga sobreviure o no al tipus de societat que hem creat entre tots. El tamany del producte (els calibres) i el tamany de l'explotació (els latifundis) són les principals característiques de l'agricultura del segle XXI.

Nota final: A poc a poc, l'abandó de les explotacions agrícoles tradicionals no rendibles econòmicament fa més vulnerables els nostres boscs; este efecte secundari de la mort de l'agricultura tradicional l'anirem veient a més llarg termini, però és pràcticament inevitable. Si l'abandó de terres cultivades segueix anant a un ritme superior al de l'increment en els recursos per a la lluita contra els incendis forestals, els nostres boscs estan destinats a quedar arrasats pel foc, doncs cada bancal cultivat que és abandonat és un tallafoc menys que es trobarà el foc, i cada parcel·la de bosc abandonada (i no netejada de brossa) pel seu propietari suposa més combustible per a un incendi.

Per la dimissió de tots els consells escolars

Molts pares ja ho sabreu, altres haureu escoltat alguna cosa, i a altres vos sonarà pel que ha passat al col·legi Herrero de Castelló: els consells escolars de les escoles dels vostres fills ja no són un òrgan de decisió. Si alguns de vosaltres no teníeu clar què és el que podia o no podia decidir el consell escolar del col·legi dels vostres fills, a partir d'ara ho podeu tindre claríssim: res de res. El què han fet amb el consell escolar del col·legi Herrero, que havia aprovat mantindre la línia en valencià i li han imposat la de castellà, tot i que els alumnes matriculats n'han estat molts més amb l'opció en valencià que en castellà, és simplement el que s'ha aprovat amb la nova llei Wert: els consells escolars ja no poden decidir sobre res, i per molt que voten a favor o en contra de qualsevol assumpte que afecte al col·legi, els resultats de les votacions poden dir missa, que la consellera de torn farà i desfarà segons s'hage alçat eixe dia.

Resum de la modificació de competències dels consells escolars introduïdes per la LOMCE (Llei Wert)

De les múltiples funcions decisòries que tenien els consells escolars fins l'aprovació de la llei Wert (aprovar el projecte educatiu, el projecte de gestió, les normes d'organització, les normes de funcionament o la programació anual de cada col·legi, decidir sobre l'admissió d'alumnes o fixar les directrius generals per a la col·laboració en matèria educativa amb la resta de la societat), el Ministre d'Educació només li ha deixat la participació en la selecció del director, que és qui assumeix totes les funcions que se li lleven als consells escolars. Però en realitat ni tan sols li ha deixat capacitat de decisió en eixe nomenament, doncs també han modificat la composició de la comissió encarregada d'elegir-lo d'entre els candidats presentats.

Nou sistema d'elecció del director establert per la LOMCE (llei Wert); l'Administració, amb majoria absoluta, és la que l'elegeix

L'Administració, que fins la llei Wert disposava d'1/3 dels membres de la comissió que havia d'elegir al director de cada col·legi (l'altre terç era per als professors i l'altre terç per a la resta de membres de cada consell escolar que no foren professors), ha decidit que el director de cada col·legi ha de ser una persona fidel a les autoritats educatives, i si un candidat vol ser realment director d'un centre ja sabrà ben bé a qui ha de fer cas: tenint ara entre el 50,01% i el 69,99% dels membres de la comissió, l'Administració és l'únic estament educatiu amb capacitat per a elegir o vedar a un candidat. Els altres membres de la comunitat educativa (els professors del claustre, que poden arribar a tindre fins l'altre 49,99% que no copa l'Administració: els altres hem desaparegut del mapa decisori) mai podran presentar un candidat que no tingue el vist-i-plau de l'autoritat competent. És el que s'anomena (el nom es manté a la llei Wert, però el significat no se sap ben bé quin és ara) autonomia dels centres educatius.

Havent buidat de continguts decisoris les funcions dels consells escolars, els pringats -pares, professors i altre personal que treballe als col·legis- què en formem part d'algun ens limitarem, a partir d'ara, a ser informats i a fer propostes; és a dir, que podem ser perfectament substituïts per un tauler d'anuncis i una adreça de correu electrònic. Als professors els han intentat acontentar augmentant-los fins el 49,99% la seua presència a la comissió que ha d'elegir al director; desconec si això ho consideraran un èxit o un fracàs (també poden baixar la seua presència fins el 30,01% si l'autoritat competent veu massa díscols), però el que sí que sé és que la implicació dels pares en el funcionament dels centres educatius no es veurà gens afavorida amb esta manera d'entendre-la.

Doncs bé, amb eixa sensació d'haver llegit al BOE que de l'educació dels meus fills manen única i exclusivament el Ministre o la Consellera de torn, al darrer consell escolar d'este curs del meu col·legi he demanat una reflexió, amb les dades en la mà (els dos folis que he penjat en imatge dalt), per a este estiu: he pregat que pensem, tots els membres del consell, si no seria convenient, a la primera convocatòria del pròxim curs, presentar la dimissió en bloc de tot el consell escolar per a fer palesa la nostra disconformitat amb la mort, per la via dels fets, de l'únic òrgan de govern on professors, pares i treballadors del centre podíem emprendre i aprovar conjuntament iniciatives per a millorar el dia a dia de l'ensenyament dels nostres fills.

Veurem si la bona rebuda de la reflexió es converteix en fets este mes de setembre. Tenim tot l'estiu per a reflexionar. Amb les dades en la mà.

Excés de iodur de plata per a evitar granissades

Anar contra la ciència. Això és el que fem els què critiquem l'ús i abús del iodur de plata per a evitar les granissades que poden malmetre les collites dels agricultors; no hi ha dades científiques que confirmen que és el iodur de plata el responsable de què les tronades es desfagen quan les avionetes que l'escampen es dirigeixen cap als núvols i desapareixen dins la tronada. Diuen els seus defensors que les tronades són impredictibles i que, per tant, culpar al iodur de plata de desfer-les és simple ignorància, doncs este compost s'utilitza per a crear núvols, no per a desfer-los.

Comencem per eixa funció tan lírica del iodur de plata: crear núvols. ¿A qui se li ocorre criticar que es creen núvols? Als ignorants, clar. Així que ja tenim als roïns de la pel·lícula: els què s'oposen a crear els núvols que ens han de dur la pluja. ¿Serem tontos?

Però el iodur de plata, en realitat, no crea núvols. No fa res (res de res) si no hi ha núvols. El que fa el iodur de plata és accelerar la condensació de les gotes d'aigua que hi ha dins els núvols, de manera que els núvols que passen i que encara estan en formació acceleren la seua evolució i descarreguen les gotes d'aigua allà on entren en contacte amb el iodur de plata; el què fa amb el granís és el mateix: accelera la seua formació, de manera que no li deixa temps de fer-se gros i es precipita, arribant a terra amb pedres molt menudes (que ja no fan mal a les collites) o ja en forma d'aigua sense més.

El procés, com es veu, és molt senzill i aparentment innocu. S'utilitza molt a les estacions d'esquí (el iodur de plata és més eficient a temperatures baix zero) per a què els núvols que passen per damunt de l'estació descarreguen la neu sense passar de llarg, i també als aeroports per a eliminar la boira.

Fins ací estan els grans avantatges de la modificació climatològica amb substàncies químiques; ara toca fer també un poc de crítica a eixos detractors que enseguida tenen la paraula clau per a argumentar contra alguna cosa: el càncer. Avui en dia tot és sospitós de provocar càncer o de ser extremadament tòxic. El iodur de plata ho és (tòxic, no cancerigen), però en quantitats molt elevades que difícilment (quasi impossible) poden ser assolides per una fumigació com la què duen a terme les avionetes que l'escampen: i, a més, podria provocar una intoxicació temporal, mai crònica. Si prou feina és aplicar el sentit comú a l'hora de criticar alguna cosa, només falta haver d'aclarir que no estàs defenent els mateixos prejudicis que defenen altres sobre eixa mateixa cosa; potser no siga necessari aclarir-ho, però és molt fàcil posar a tots els crítics dins el mateix sac (i sempre dins el pitjor sac, clar: tots els crítics del iodur de plata basen les seues crítiques en prejudicis anticientífics) quan estan en joc avanços científics que podrien ser molt beneficiosos utilitzats correctament, així que el millor és deixar-ho clar des del principi per a evitar malentesos.

I ara ve la part central d'esta entrada; les crítiques a una manera d'actuar quant menys opaca, si no directament delictiva.

1. La quantitat de iodur de plata que es puga escampar a un núvol és determinant per a evitar les granissades (si no se n'escampa prou no aconseguirà la suficient condensació de gotes d'aigua i el granís se seguiria formant dins el núvol segons la seua normal evolució), però també per a desfer completament la tronada: si s'escampa un excés de iodur de plata, la condensació s'accelerarà de tal manera que tota l'aigua dels núvols es precipitarà, tallant per complet l'evolució posterior de la tronada. ¿Qui decideix quina quantitat de iodur de plata és necessària escampar per a cada tronada? ¿Ho controla o ho pot controlar d'alguna manera alguna administració? ¿Es pot sancionar el mal ús?
2. Modificar artificialment el clima d'una comarca o d'una regió és un greu atemptat no només contra el medi ambient (la natura és la que és a cada lloc per les seues característiques climatològiques: si alterem estes, la natura canviarà obligatòriament per a adaptar-se a eixes noves característiques), sinó que pot acabar essent també un atemptat contra les pròpies persones que les habiten: si hi ha un absolut descontrol sobre eixes modificacions climatològiques (basades en els interessos particulars de qui paga el iodur de plata i les avionetes que l'escampen) i prima única i exclusivament la desfeta de les granissades per a salvar les collites, podem trobar-nos amb una contínua desfeta de les tronades (si s'utilitza més iodur que menys per a assegurar-se que no es formarà granís) que acabe afectant a l'abastiment d'aigua per a beure. ¿Com es pot fer la vista grossa des de Conselleria davant estos atemptats al medi ambient, mentre als propietaris de les finques els multen per trencar o tallar arbres protegits que són seus? 
3. En altres indrets (com a Sòria fa ara vuit anys), Aviació Civil o el Ministeri de Defensa mai van tindre constància (o almenys deien que no en tenien) dels vols que feien eixes avionetes; a les nostres comarques, les avionetes mai duen l'identificador (la matrícula) i no s'ha pogut esbrinar res, tot i els intents (sempre infructuosos, o almenys això és el que sempre han afirmat) del SEPRONA per a identificar-les. Ací sabem que utilitzen pistes d'aterratge molt poc conegudes, a l'interior de Castelló (al Pla de Vistabella, per exemple, hi ha una pista d'aterratge que utilitzen les avionetes d'extinció d'incendis d'on se n'ha vist eixir una de les què tiren iodur de plata) i a Terol (potser també a altres províncies properes, però això ja no ho sabem); òbviament, si oculten la seua identificació (suposant que les avionetes siguen legals, si no ja seria una autèntica mafia) ho han de fer a llocs on no hi hage massa testimonis, i quin millor indret per a tapar la matrícula que enmig d'una muntanya on potser no passen més d'un o dos cotxes al dia. Però si açò es pot fer per a sembrar iodur de plata, ¿què no podran fer les màfies de narcotraficants o els grups terroristes amb una avioneta, si el Ministeri de Defensa no s'entera de res i el SEPRONA és incapaç d'identificar-la?

Vull tornar a insistir una altra vegada més en açò: no estic en contra de l'ús del iodur de plata per a evitar les granissades. De fet, estic d'acord en què s'utilitzen estes tècniques per a salvar les collites dels agricultors (entre els quals estan la meua família), però em pareix ridícul i perillós (i totalment acientífic) que siga possible modificar la climatologia d'una zona al marge de qualsevol control i utilitzant com únic criteri l'interès econòmic d'un particular sense tindre en compte cap tipus de conseqüència sobre la resta de les persones que habiten la zona afectada.

Per últim, no puc acabar esta entrada sense criticar als estudiosos del tema i, per extensió, als seus cecs (i acrítics) seguidors; els estudis científics que he pogut consultar (com este) es dediquen a mesurar l'eficiència de la tècnica, arribant a la conclusió que escampar 50 grams de iodur de plata cada hora és més eficient per a disminuir la grandària del granís que escampar-ne 23. No és eixa eficiència la què estic posant en dubte, sinó els efectes que pot tindre sobre els núvols en evolució no només un excés en la quantitat de iodur de plata per hora (els estudis que he trobat, com este altre, mesuren quantitats de 4, 6, 13, 23, 40, 50 i fins i tot 59 grams de iodur de plata per hora durant un període de temps d'unes tres hores), sinó també el temps utilitzat en escampar-lo.

L'opacitat amb la què es fan estes operacions amb avionetes, l'absència d'estudis científics sobre les conseqüències que sobre l'evolució dels núvols pot tindre un excés de iodur de plata (en quantitat absoluta o en concentració per hora) i les escasses evidències empíriques d'altres indrets (Xina, per exemple, va utilitzar iodur de plata per a eliminar els núvols durant els Jocs Olímpics), no poden més que fer-nos sospitar que els límits de iodur de plata emprats a les nostres comarques estan per damunt dels necessaris per a aplacar les granissades i que, com a conseqüència d'eixe excés, eixa és la raó per la qual totes les tronades d'estiu acaben desapareixent allà per on passa l'avioneta escampant el iodur de plata.

I si la resposta és la impredictibilitat d'una tronada després d'haver escampat iodur de plata, em pareix aberrant que un científic (o qualsevol altra persona amb dos dits de front) siga capaç de negar, per dogma i en contra de les evidències empíriques (¿també negaran que les tronades d'estiu desapareixen al poc de passar l'avioneta?), la possibilitat de què la desaparició de les tronades estiga directament relacionada amb un excés d'esta substància, bé siga per la mala praxis de qui la utilitza (que prefereix que desaparega la tronada abans que fer curt amb la quantitat de iodur de plata necessària per a disminuir la grandària del granís) o perquè el preu per hora de l'avioneta faria inviable econòmicament el seu ús escampant el iodur de plata tantes hores abans (és a dir, que escampen en pocs minuts tot el iodur de plata que haurien d'escampar en vàries hores). Amb totes les conseqüències que això pot tindre per als habitants

Las eléctricas estafadoras

Dudo que sirva para algo, pero de menos aún servirá no hacer nada; si al menos sirve para advertir a otros de cómo cuelan las ofertas-estafa las eléctricas y cómo intentan hacerte pagar su incompetencia a ti, me doy por satisfecho. He tenido que realizar dos escritos para reclamar a Iberdrola casi 500 € estafados a mis padres en apenas un año. Los reproduzco aquí.

Ofertas-Estafa

EXPONGO:

1. Que en este país parece que las grandes empresas como la suya tengan como uno de sus deportes preferidos engañar y estafar a sus clientes jubilados, aprovechándose de la confianza que éstos tienen depositada en ustedes tras varias décadas de relación comercial más o menos pacífica.
2. Que han sido múltiples las veces que comerciales de sus numerosas compañías y de otras del mismo sector han llamado a la puerta de su cliente ofertándole descuentos del 10% y una tarifa fija en el consumo de electricidad; han sido tantas ofertas como negativas, siempre advertido de que no firmase nada sin antes conocer exactamente las condiciones de la oferta, para lo cual nos ha consultado siempre a sus hijos, que hemos estudiado cada propuesta y hemos comprobado, en todas ellas, que el 10% de descuento no era sobre el consumo, sino sobre la potencia contratada, a cambio de incrementar sustancialmente el precio del consumo, lo cual suponía, sin excepción, un sobrecoste en el importe final de cada factura. Lo que no podíamos imaginar es que aprovecharan ustedes una solicitud de cambio de potencia de su cliente, firmado en sus oficinas, para colarle tan panchamente la misma oferta que él había rechazado en tantas ocasiones.
3. Que al instalar ustedes los nuevos contadores con telemedida, que incorporaban un dispositivo de control de potencia propio, su cliente comprobó que la potencia que tenía contratada (3,3 kW) no era suficiente para soportar el encendido concurrente de varios aparatos eléctricos (en mala hora cambió su cocina a butano por una vitrocerámica) durante determinadas horas del día y épocas del año. Algo que se encargaron ustedes mismos de recordarle por escrito a través de su empresa Iberdrola Distribución Eléctrica, S.A.U., advirtiéndole que iban a proceder a “limitar su instalación” si en un plazo de 30 días no se ponía en contacto con Iberdrola Comercialización de Último Recurso, S.A.U., con la que mantenía el contrato de suministro nº 340148664.
4. Que para evitar ese proceso de limitación en el suministro eléctrico, que a su cliente le pareció más una amenaza de dejarlo sin servicio o con servicios mínimos que una recomendación, procedió a informarse sobre el coste que ese aumento de potencia le iba a suponer; los 300 € de la contratación de un electricista para que comprobara la adecuación de la instalación a la nueva potencia y emitiera los nuevos certificados eléctricos que lo acreditaran, más los 120 € que le iban a cobrar ustedes por el cambio de potencia suponían un esfuerzo económico considerable para una familia con dos pensionistas y un estudiante.
5. Que cuando tuvo todo lo necesario para solicitar el aumento de potencia a 5,75 kW acudió a sus oficinas para que tramitaran dicha solicitud; al parecer, allí le informaron de que ese cambio de potencia iba a suponerle a su cliente, además del desembolso de los 420 € de los trámites, un incremento en la factura de entre 6 y 10 €, pero que podían descontarle ustedes un 10% sobre la potencia para que no notase tanto esa nueva subida en su factura de la luz; por supuesto, estando en sus propias oficinas, su cliente confió plenamente en que lo que le ofrecían era ese 10% de descuento sobre los nuevos importes del término de potencia (el comúnmente llamado mínimo) y no lo que finalmente le colaron: un cambio de compañía, la salida de la TUR, un incremento en el precio de cada kWh consumido… y el 10% de descuento sobre el término de potencia.
6. Que un comercial llame a la puerta de la casa de su cliente para ofrecerle, entendemos que de buena fe, ese mismo descuento, puede colar: ese comercial no conoce el historial de consumo de su cliente y, por lo tanto, puede considerar que ese 10% va a beneficiarle en el importe final de la factura de la luz. Pero que en sus propias oficinas ofrezcan un descuento de 1 € al mes a cambio de un incremento de 1 € por cada 100 kWh consumido, teniendo ustedes acceso al historial de consumo de su cliente, que estaba siempre entre los 300 kWh y los 600 kWh mensuales, tiene muy difícil justificación ética y moral (económica sí, pero para ustedes, no para su cliente).
7. Que hasta la emisión de la factura 20140312010262262 de Iberdrola Generación, S.A.U., sobre la que se ha realizado otra reclamación paralela a ésta, no advertimos aquel engaño: llegaba la factura de la luz con el mismo logotipo, el mismo nombre en el encabezado (IBERDROLA) y el mismo formato. Llegaba la factura, decimos, y se pagaba. Hasta que se emitió esa factura (de 559,06 €) y, al no disponer de ese montante para afrontar el pago, su cliente nos pidió ayuda a sus hijos para que revisáramos si todo estaba correcto. Menuda sorpresa.
8. Que en el momento en el que ustedes le colaron a su cliente su oferta eran plenamente conscientes de que iban a ahorrarle 1 € al mes por un lado con el descuento del 10% sobre el término de potencia (11,21 € por cada 30 días en la primera factura) y a cobrarle por el otro entre 3 € y 6 € de más cada mes con el incremento paralelo en el precio del kWh (de 0,161213 €/kWh en las nuevas condiciones frente a los 0,150938 €/kWh de las anteriores: 1,03 € de más por cada 100 kWh): con un consumo (al cual ustedes tenían acceso cuando le realizaron la oferta) de 1.239 kWh en los dos meses anteriores (facturas 20130206010152892 y 20130301010178978 de Iberdrola Comercialización de Último Recurso, S.A.U.) y con una media de consumo superior a los 500 kWh en los 12 meses anteriores al cambio de potencia, es inaudito cómo tuvieron la desvergüenza de ofertarle a su cliente un descuento de 1 € al mes sin advertirle de los 5-6 € al mes que le iban a cobrar de más con el incremento en el precio del kWh que iba aparejado a su oferta.
9. Que ni en la última factura que emite Iberdrola Comercialización de Último Recurso, S.A.U. para el contrato 340148664 –número de factura 20130301010178978– ni en las dos primeras facturas que emite Iberdrola Generación, S.A.U. para el nuevo contrato 483184524 –números de factura 20130304010403679, de derechos de enganche, y 20130409010282379, de consumos de energía eléctrica– se advierte que su cliente haya pasado del régimen TUR al de libre mercado. De hecho, el único trámite que fue a realizar su cliente a sus oficinas, bajo la amenaza de “limitar su instalación”, fue el aumento de potencia de 3,3 kWh a 5,75 kWh, no a cambiar de compañía suministradora ni de régimen tarifario.
10. Que se calcula que dicho cambio, no solicitado por el cliente, de compañía suministradora y de régimen tarifario, ha supuesto un perjuicio económico en sus facturas eléctricas desde el 01/03/2013 has-ta la fecha de 50,68 € en el término de energía antes de impuestos (64,46 € con impuestos incluidos).

Por todo lo expuesto,

SOLICITO:

1. Se anule el incomprensible cambio de compañía suministradora y de régimen tarifario de su cliente, anulándose todas las facturas emitidas por Iberdrola Generación, S.A.U. y refacturándose por parte de Iberdrola Comercialización de Último Recurso, S.A.U. todos los conceptos desde el 01/03/2013 con el régimen tarifario (TUR) al que su cliente estaba adscrito antes de esa fecha, manteniéndose el aumento de potencia solicitado (a 5,75 kWh) y el prometido descuento del 10% sobre el término de potencia durante un año.
2. Se abone el exceso de facturación de 64,46 € (o el que pueda corresponder tras la refacturación solicitada en el punto anterior) en la cuenta de domiciliación de su cliente, de acuerdo con el apartado sexto de la Resolución de 14 de mayo de 2009, de la Dirección General de Política Energética y Minas, por la que se establece el procedimiento de facturación con estimación del consumo de energía eléctrica y su regularización con lecturas reales (BOE del 26 de mayo de 2009).

Incompetencia cobrada con ajustes en los kWh

EXPONGO:

1. Que en fecha 12 de marzo de 2014 emitió Iberdrola Generación, S.A.U. la factura con número 20140312010262262, correspondiente al período de facturación 07/02/2014 al 11/03/2014 del contrato de suministro eléctrico de referencia 483184524 (dirección de suministro X de Castellón de la Plana).
2. Que el importe total de la citada factura asciende a 559,06 €, de los cuales 461,17 € corresponde a la energía consumida, 0,86 € a servicios y otros conceptos y 97,03 € al IVA.
3. Que, según consta en el detalle indicado en dicha factura, 329,35 € (313,33 € más el 4,864% x 1,05113 sobre dicho importe en concepto de Impuesto sobre la Electricidad) corresponden a un consumo total de 2.153,9 kWh, mientras que otros 110,89 € (105,50 € más el 4,864% x 1,05113) corresponden a un consumo total de 774,1 kWh.
4. Que esos 2.928 kWh consumidos corresponden, según la citada factura, a la lectura real de dos contadores: el 0034610640 y el 0032119859, cuyas lecturas (reales) arrojan un resultado de 0 kWh (de 013403 a 013403) el primero y de 589 kWh (de 000000 a 000589) el segundo.
5. Que para llegar de los 589 kWh de la lectura real que reflejaban los citados contadores hasta los 2.928 kWh finalmente facturados por la empresa suministradora, Iberdrola Generación, S.A.U. ha procedido a incrementar unilateral, aleatoria e interesadamente en 2.339 kWh la lectura del contador 0034610640.
6. Que los artículos 2.1 y 3.2 del Real Decreto 1718/2012, de 28 de diciembre, por el que se determina el procedimiento para realizar la lectura y facturación de los suministros de energía de baja tensión con potencia contratada no superior a 15 kW (BOE del 14 de enero de 2013), norma directamente aplicable a su cliente al tener contratados 5,75 kW, establecen que la facturación se realizará siempre con base en lecturas reales.
7. Que las lecturas reales de los contadores incluidos en la citada factura ascienden a 589 kWh, por lo que el importe final de la misma debería ser de 128,45 € (80,27 € de la energía facturada por esos 589 kWh más el resto de conceptos) y no de los 559,06 € que refleja la factura (418,83 € de la energía facturada por 2.928 kWh más el resto de conceptos).
8. Que la diferencia entre el importe facturado por Iberdrola Generación, S.A.U. y el calculado con base en las lecturas reales asciende a un total de 430,61 € a favor de su cliente.

Por todo lo expuesto,

SOLICITO:

Se abone el exceso de 430,61 € en la cuenta de domiciliación de su cliente, de acuerdo con el apartado sexto de la Resolución de 14 de mayo de 2009, de la Dirección General de Política Energética y Minas, por la que se establece el procedimiento de facturación con estimación del consumo de energía eléctrica y su regularización con lecturas reales (BOE del 26 de mayo de 2009).

A què espere, President Fabra?

Va ser vostè mateix, sent alcalde de Castelló, qui va dir que no tenia molt de sentit anar prohibint les emissions d'altres cadenes de televisió: «pongámonos a trabajar, lleguemos a acuerdos y hagamos que la gente pueda ver la televisión que quiera», va dir pocs mesos abans d'accedir al càrrec que ara té. Això va ser quan el seu predecessor, Francisco Camps, va tancar les emissions de la TV3 a Castelló i li va imposar tres multes a Acció Cultural del País Valencià per un valor total de quasi un milió d'euros per atrevir-se a dur-nos als valencians una televisió que parlava el nostre mateix idioma, però que vostès no podien controlar ni manipular.

Van posar, des del palau des d'on ara ens mana vostè, tota mena d'excuses per a no admetre que el que estaven fent (el que volíen fer i, efectivament, van fer) era prohibir que els valencians puguerem veure una televisió pública de qualitat en la nostra llengua. Ja fos per vergonya davant l'exemple del patètic i manipulador Canal 9 (¡ja estava bé de comparar TV3 amb Canal 9!, ¿no?) o ja fos pel constant i històric complexe d'inferioritat que paralitza als valencians de la capital quan els parlen dels catalans, lo cert és que primer era cosa de Zapatero i del seu Ministre d'Indústria, que no els volíen concedir un tercer múltiplex per a donar-los espai radioelèctric als catalans; després, quan ja era el seu partit el què manava al Ministeri d'Indústria, van posar d'excusa als meteoròlegs catalans, que al temps de la TV3 no posaven una ratlla prou grossa a la frontera entre Castelló i Tarragona i això era inadmissible (una annexió imperialista dels catalans). Però és que pel camí, per si no volíen paréixer massa intransigents, van demanar des de la nostra Generalitat que es vegés la nostra tele també a Catalunya (¡quan s'havia vist des de feia moltíssims anys, fins que vostès van acabar amb la reciprocitat per la via directa!), van exigir que a la TV3 s'apliqués la mateixa censura semàntica que van aplicar vostès durant dos dècades senceres a Canal 9, volien que els catalans respectaren uns suposats símbols identitaris valencians que vostès mateixos se passen pel forro quan a Madrid no els pareix bé alguna semblança amb els nostres veïns del nord...

Doncs bé, Molt Honorable President Fabra. Ara ja no els queden més excuses. Ha eliminat vostè la televisió pública valenciana, així que a València capital ja no se sufocaran amb les comparacions; a més, ens ha deixat a molts valencians sense cap mitjà de comunicació en la nostra llengua, i no pareix que açò ho vagen a solucionar vostès des de la nostra espoliada terra, perquè si van tancar Canal 9 per a no tancar col·legis i ara s'han posat a planificar el tancament de col·legis, ja ens explicaran quina  ocurrència tenen en ment per a què els valencians puguem sentir-nos valencians a la nostra casa (¿qui va parlar de símbols identitaris valencians?).

A més, ara ja tenen el múltiplex que necessitaven per a donar-li espai radioelèctric a la TV3. Lliure total. Allà està, morint-se de la risa, el seu múltiplex; i encara sort que no els en van donar un altre, si no ara en tindríem dos, i els dos morint-se de la risa. Als valencians sempre ens ha anat això de ser graciosos i fer que se'n riguen de les nostres gràcies; quan acabe esta crisi, estic segur que superarem de bon tros a Lepe en graciosos, o almenys haurem fet riure molt més que amb aquells acudits. Ara només falta que des de la Generalitat ens donen permís per a què els valencians ens passegem pel múltiplex sense televisió, igual que per l'aeroport sense avions de Castelló. Quan graciosos som els valencians, xé.

Totes les excuses, totes, se'ls han esfumat. Inclús la del mapa del temps de la TV3, que és l'únic, avui en dia, que ens permet als valencians de Castelló o als d'Alacant saber que el nord i el sud del País Valencià són les nostres comarques, i que quan diuen que plourà al nord de València no ens fa falta agafar el paraigües si anem a Morella o a Vinaròs. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua els ha recordat que eixe imperialisme català dels mapes del temps no és més que una representació gràfica d'una realitat reconeguda per tothom excepte pels quatre recelosos i rancorosos que pareix que encara manen molt a la capital de la taronja.

¿I la reciprocitat? ¿On queda ara la reciprocitat? La falsa bandera que durant tant de temps s'ha brandit des de la nostra Generalitat (¡la reciprocitat ja existia, valencians!) ha caigut a terra estrepitosament amb el tancament de Canal 9. Els valencians (si és que alguna vegada ho hem tingut: ¿Canal 9?) ja no tenim res que oferir als catalans a canvi de deixar-nos colonitzar pels bàrbars del nord; es podran seguir negant a que TV3 es vege a Castelló, a València i a Alacant, clar que sí (negar-nos a nosaltres mateixos és molt típic dels xafarders valencians), però ¿no ens negàvem a les emissions de TV3 perquè ells -els maleits catalans- no en volien saber res de la nostra gran televisió de qualitat -i majoritàriament en castellà-? ¿I ara? ¿Ara a què espere, President Fabra? Pose's vostè a treballar, arribe vostè a acords i fage que els valencians -els de València i tots els altres- puguem veure la televisió que vulguem. I no pose com a excusa els col·legis que haurà de tancar, que ja no cola.

Li ho pregunto una altra vegada: ¿a què espere, President Fabra?

Contribuyente

Persona obligada por ley al pago de un impuesto; esa es la definición que da la Real Academia de la Lengua del término "contribuyente". Eludir o burlar el pago de los impuestos o contribuciones es la definición de "defraudar".

En España somos 47 millones de contribuyentes y 12 millones de defraudadores; o dicho de otra forma: somos más españoles defraudando que portugueses viviendo en Portugal. Por supuesto, la cifra de españoles defraudadores es un símil, porque las cifras de la economía sumergida (un 25% del P.I.B., 250.000 millones de euros) se refieren a transacciones económicas, no al número de personas que no cumplen con el fisco; pero la pregunta sería: ¿son cifras muy exageradas o no lo son tanto?

«El pequeño fraude aún tiene prestigio. Habría que empezar por valorar más lo que supone pagar impuestos», dice un economista en el Periódico Mediterráneo del 30 de enero; y así es. Pero alguien nos tendrá que explicar qué consecuencias tiene no pagar impuestos para valorar realmente qué estamos consiguiendo con esa excusa tan española de "si fulanito lo hace y todos lo hacen, no voy a ser yo el tonto", una actitud mucho más cómoda y española que denunciar al fulanito que sabemos que lo hace. Así que vamos a utilizar ese símil que he citado antes y nos vamos a poner, con las partidas de sanidad, educación y pensiones de los Presupuestos Generales como ayuda, manos a la obra.

Empezaremos con las pensiones, que salen todas de la caja única de la Seguridad Social y es fácil obtener las cifras para el conjunto de España: si somos 47 millones de españoles y las pensiones nos cuestan (datos de 2013) más de 120.000 millones de euros, eso quiere decir que para que nuestros mayores puedan seguir comiendo debemos aportar, cada uno, unos 2.600 € al año (220 € al mes). ¿Y de dónde sale el dinero para pagar las pensiones? Pues de las cotizaciones a la Seguridad Social de los contratos de trabajo: un 30% (un 4,7% el trabajador y el resto la empresa) del salario bruto se utiliza para eso. Es decir, que si un trabajador cobra 1.000 € brutos al mes, le da de comer a un pensionista y le sobran 80 € para darle de comer a otro más; o lo que es lo mismo, con tres trabajadores que cobren 1.000 € podríamos alimentar a cuatro pensionistas durante un mes.

O lo que también es lo mismo: por cada trabajador que sale del mercado de trabajo legal (trabaja sin contrato), los otros dos trabajadores van a tener que cubrir lo que éste ha dejado de aportar a las pensiones. Es decir, que los dos trabajadores que cumplen con el fisco van a tener que pagar 110 € al mes cada uno para que los cuatro pensionistas puedan alimentarse. Las otras opciones son bajar las pensiones o eliminar pensionistas, que es, por cierto, lo que se está aplicando con la nueva forma de calcular las pensiones y con la ampliación de la edad de jubilación hasta los 67 años.

Pero teniendo en cuenta que no somos 47 millones de españoles cotizando a la Seguridad Social, sino 16 (salimos por lo tanto a casi 8.000 € al año ó 635 € al mes), y que hay 8 millones de pensionistas (que salen a 15.000 € al año ó 1.220 € al mes), podemos trasladar a la realidad las consecuencias que tiene que un trabajador pase a formar parte de la economía sumergida y deje de aportar sus 635 € al mes a la Seguridad Social: si dos trabajadores aportan lo suficiente para pagar la pensión a un jubilado, que uno de ellos deje de hacerlo supone que el otro tenga que aportar el doble, hasta cubrir los 1.220 € que cobra cada jubilado.

Y, sabiendo esto, vayamos pensando en qué tipo de medidas va a tener que aplicar este Gobierno para compensar la prometida rebaja en las aportaciones a la Seguridad Social que hacen las empresas: por cada 10% de rebaja que se les haga a las empresas, cada uno de nosotros (si nuestro vecino no se pasa a la economía sumergida: entonces sería el doble) se va a quedar con 64 € menos al mes. A no ser que la compensación se haga eliminando a 800.000 jubilados o recortando sus prestaciones en 128 € al mes. Y lo mismo pasa cuando nuestros sueldos bajan; hay veces que es complicado entender los aplausos eufóricos ante una rebaja del 10% de la principal fuente de ingresos de la Seguridad Social (bueno, o igual sí se puede entender si el objetivo de quien aplaude es hacer insostenible e inviable el sistema público de pensiones). La recuperación económica, se aplique lo que se aplique, no va a ir con nosotros; puede que veamos pasar el tren, pero no nos van a dejar subir.

Este mismo símil lo podemos aplicar también a la educación de nuestros hijos; las cifras las tomaremos de la OCDE (indicador B2), que dice que en España se invierte en educación el equivalente al 5,6% del P.I.B., es decir, unos 56.000 millones de euros: a cada español nos toca pagar 1.200 € al año ó 100 € al mes para cubir esos gastos. Ese dinero sale de nuestras nóminas (las retenciones de la renta, que consideraremos que son del 20%) y de nuestras compras (el IVA, que consideraremos que está también en el 20%); así, por cada trabajador con contrato que cobre 1.000 € al mes saldrán (por el IRPF) 200 € para pagar la educación de dos hijos. Y por cada factura de 1.000 € que le paguemos, por ejemplo, al fontanero, al mecánico o al pintor, estaremos posibilitando (pagando el 20% de IVA) que puedan estudiar otros dos niños más.

Es decir, que cada vez que nosotros (o nuestro vecino) pagamos una factura de 1.000 € en negro nos estamos ahorrando 200 € que vamos a tener que pagar igual (nosotros, el pintor, el fontanero o el mecánico) en cuanto el Gobierno aumente los impuestos para cubrir esos 200 € que no hemos pagado; y aún tendremos el valor de criticar al Gobierno por cubrir esos 200 € que permiten que dos niños puedan seguir estudiando.

Respecto a la sanidad pública, podemos seguir este mismo esquema. Los 67.000 millones (ahora serán menos) que se invertían en sanidad en 2011 debíamos pagarlos todos los españoles a razón de 1.425 € al año, que son unos 120 € al mes; es decir, que pagar una factura de 1.000 € en B supone que un niño deje de estudiar y que un enfermo acabe muriendo por falta de cobertura sanitaria. Y trabajar sin contrato, lo mismo, además de dejar sin pensión a uno de nuestros mayores.

Ahora ya sabemos las consecuencias que tiene ahorrarnos hoy el IVA, el IRPF o las cotizaciones sociales. Actuemos en consecuencia: dejemos de trabajar en negro o asumamos que estamos contribuyendo a que en nuestra jubilación vayamos a pasar hambre, a que los hijos de nuestros hijos no puedan acceder a la educación y a que acabemos muriendo por una gripe porque las coberturas sanitarias se van a reducir cada día más.

La desaparición de las becas de transporte que nadie nos contó

Tenemos un gobierno plagado de embusteros, y el Ministro de Educación no es una excepción; el galimatías para calcular la parte variable de las becas a los estudios, con una fórmula que incluye tres incógnitas que no se pueden despejar hasta el final del proceso (número de becarios con derecho a una beca de cuantía variable, nota media de esos becarios y renta familiar media de esos becarios) ha resultado ser una simple cortina de humo para ocultar la estocada que Wert les ha dado, entre otros muchos, a los estudiantes que aun no han abandonado su residencia en nuestros pueblos.

Fórmula para calcular la parte variable de la beca que le corresponde a cada estudiante, donde S, Ni y Ri son el número total de becarios, su nota media y la renta familiar media de todos ellos, respectivamente.

El año pasado, las becas se otorgaban por residencia fuera del domicilio familiar (con mayores importes por estudiante) o por desplazamiento (con importes dependientes de la distancia del desplazamiento, pero siempre inferiores a las becas por residencia).

Tablas de las becas del curso 2012/2013 para los estudiantes universitarios que se tuviesen que desplazar dentro de su misma comunidad autónoma; la beca para residencia y material era de 2.800,00 €, mientras que la de desplazamiento de más de 50 kilómetros y material era de 1.181,00 €.

Este año, esas tablas han desaparecido de la convocatoria de becas, igual que el llamado componente de desplazamiento de las becas generales, reduciéndose además un 46% la cuantía de las becas de residencia (de 2.800,00 € pasan a 1.500,00 €).

Así pues, los estudiantes que tengan que desplazarse para estudiar no obtendrán beca; y los que alquilen una vivienda se tendrán que conformar con la  mitad de la beca del año pasado.

Y el Ministro de Educación afirmando que este año hay más dinero para becas...

Wert y el discreto sueldo familiar que le permitió estudiar

José Ignacio Wert, el Ministro peor valorado de toda la democracia, afirmó en el programa El Objetivo, tras una pregunta de la presentadora Ana Pastor sobre una de sus innumerables declaraciones polémicas (en la que insinuaba que si una familia no destinaba recursos a la educación de sus hijos era porque no quería), que su madre tuvo claro que lo más importante para él y sus otros siete hermanos debía ser la educación, añadiendo además que el único sueldo familiar que permitió destinar recursos a tan encomiable uso era más bien discreto.

Sabiendo cómo funcionan estos políticos que nos ha tocado sufrir y conociendo la forma de argumentar de este antiguo contertulio de la Cadena SER, lo primero que me he preguntado ha sido qué es lo que puede entender un elitista como José Ignacio Wert sobre lo que es un sueldo discreto, y más teniendo en cuenta que el primer recurso al que ha apelado el Ministro para justificar esas declaraciones por las que se le preguntaba ha sido la estadística, esa ciencia que, con una facilidad pasmosa para quien la sepa utilizar torticeramente, permite eliminar de la realidad tanto a los más pobres como a los más ricos.

Pero utilicemos esa misma ciencia, la estadística, para comprobar qué quería decir el Ministro al afirmar que sólo hay que consultar los datos para corroborar sus polémicas declaraciones. José Ignacio Wert nació en 1950, por lo que su edad escolar (de primaria y de secundaria) estuvo comprendida entre 1956 y 1968; disponemos de suficientes datos para trasladar a aquellos años los datos salariales y el nivel de precios existente.

En 1956, el salario medio mensual era de 8,32 € (no, no es una errata: eran 1.834 pesetas al mes); al final de su período estudiantil (1968), el salario medio había subido hasta los 26,55 € mensuales (4.418 pesetas); este era el salario con el que, según las estadísticas, debían hacer frente las familias medias a los gastos corrientes de sus casas, incluida la educación de sus hijos. Por supuesto, ese salario medio es muy relativo, pero también disponemos de datos suficientes para comprobar, por arriba y por abajo, los salarios reales de trabajadores reales; por ejemplo, el salario mínimo estaba situado en aquellos años sobre un 65% del salario medio (según los datos de 1963 a 1968), es decir, que estaría en los 5,41 € (900 pesetas) mensuales en 1956 y en los 17,26 € (2.872 pesetas) mensuales en 1968.

Un peón de una industria conservera murciana, por ejemplo, cobraba en 1968 3.390 pesetas (20,37 €) mensuales, un cerrador 3.540 pesetas (21,28 €) y un encargado de conservas 4.440 pesetas (26,68 €); el salario medio se correspondía, pues, con el salario de un mando intermedio en algunas industrias. Los salarios de los obreros especialistas de esas industrias en 1956 no superaban, en ningún caso, las 1.200 pesetas (7,21 €) mensuales.

Y ahora veamos el importe que la familia del Ministro debía destinar a la educación de sus ocho hijos; sabemos que José Ignacio Wert no fue a un colegio cualquiera, sino que inició sus estudios en el colegio marianista madrileño de Santa María del Pilar; curiosamente, es el mismo colegio al que hoy va Froilán, el primer nieto de Juan Carlos I. El precio de dicho colegio (matrícula aparte), 330 € al mes.

Esos 330 € al mes, según la evolución del IPC de las tablas anteriores, serían equivalentes a 6,51 € en 1956 (al inicio de los estudios del Ministro) y a 14,80 € en 1968, es decir, 1.083 pesetas y 2.463 pesetas, respectivamente.

Es decir, que al inicio de sus estudios, el único sueldo que entraba en su casa no podía ser el SMI (900 pesetas), puesto que el importe mensual que cobraba ese colegio estaba por encima (1.083 pesetas); difícilmente podría ser el salario de un obrero especialista (1.200 pesetas), puesto que la educación de uno solo de sus hijos en dicho colegio les hubiese supuesto gastar más del 90% de los ingresos familiares; asimismo, podríamos considerar que destinar casi el 80% del salario medio en esas fechas (equivalente, como se ha dicho, al sueldo de un encargado en las industrias conserveras murcianas), dejando 300 pesetas para la alimentación de 10 personas (ocho hijos y los dos padres), es una opción poco viable. De hecho, esos 330 € suponen hoy el 18% del salario medio y más del 50% del SMI; es más: una familia de diez miembros que ingrese hoy los 645 € del SMI no puede plantearse destinar 330 € mensuales a la educación de alguno de sus hijos, y esa misma familia ingresando hoy los 1.860 € del salario medio tendría que hacer malabarismos para no perder por desnutrición a alguno de sus diez miembros.

Pero es que el Ministro, en la entrevista, dejó entrever que él no fue el único hermano que estudió (y eran ocho); por muchos juegos malabares que pudiesen hacer sus padres, el sueldo medio español sólo daba (cuando daba) para que estudiase un hijo en ese colegio desde 1956 a 1968, pero sabemos que los ocho hermanos Wert Ortega lograron estudiar. Parece que la ciencia estadística se ha rebelado contra las afirmaciones del Ministro de Educación.

¿Y cómo logró, entonces, la familia Wert Ortega educar a sus hijos en un colegio privado? Pues, como dijo el Ministro, con becas. ¿Becas públicas para estudiar en un colegio privado? Correcto.

¿Empezamos a entender ahora por qué al Ministro de Educación le preocupa tanto que las becas se otorguen más por méritos que por rentas? Son simples experiencias personalísimas: él estuvo becado por méritos, puesto que por rentas hubiesen tenido que estar becados todos los hijos de trabajadores con categoría de mandos intermedios hacia abajo y, tal vez, con tanto necesitado sin recursos, él mismo se hubiese visto abocado a estudiar en un colegio público y no en el colegio privado que le pagaron nuestros padres y abuelos.

La inmensa porción de población con necesidades económicas para abordar los estudios de sus hijos es algo ajeno a nuestro estimado Ministro. O, al menos, lo parece.

Nota: El precio de 1.083 pesetas mensuales del colegio privado en el que estudió el Ministro se ha calculado a partir de los 330 € al mes que cuesta en la actualidad, aplicando las variaciones del IPC hasta el año 1956 según las tablas mostradas en esta entrada. El precio real de dicho colegio en aquellas fechas, igual que el "discreto" salario del que disponía la familia Wert Ortega para pagarlo, son desconocidos para mí. No obstante, sólo unos pocos afortunados (por decirlo de alguna forma) podían matricular a sus hijos en un colegio de pago entre 1956 y 1968.

Buscando al ladrillo desesperadamente

Hace unos días, el Instituto Nacional de Estadística daba a conocer el Índice de Precios de la Vivienda (IPV) del tercer trimestre de 2013; en su nota de prensa, el INE remarcaba que dicho índice había subido, en tasa intertrimestral, por primera vez desde el segundo trimestre de 2010 (en tasa interanual había caído casi un 8%).

No deja de ser sorprendente que el precio de la vivienda suba el mismo trimestre que el precio del metro cuadrado haya seguido bajando (que alguien nos lo explique), y más teniendo en cuenta que ambos datos se publicaron con menos de 20 días de diferencia.

Aunque la explicación de esta aparente contradicción se escape a mis entendederas (he intentado buscar cambios en las ponderaciones del IPV y las he encontrado -ahora, las viviendas de segunda mano conforman más del 70% del índice cuando en 2010 suponían el 45%, un cambio de ponderación que tampoco alcanzo a entender, puesto que se venden un número similar de viviendas de ambos tipos-, pero si el precio del metro cuadrado ha disminuido tanto en las viviendas nuevas como en las de segunda mano es absurdo que el precio final de las viviendas de alguno de los dos tipos acabe yendo en sentido contrario al del precio del metro cuadrado), no es esto lo que más me ha chocado de ese dato puntualmente positivo (aunque contradictorio) publicado por el INE, sino el tratamiento que se le ha dado en los medios de comunicación.

Cualquiera diría que los medios de comunicación (y no sé si también el resto de la sociedad) tienen como única esperanza para salir de esta crisis que resurja de nuevo el sector del ladrillo; y vistos los movimientos en el Gobierno y en los organismos reguladores, todo parece indicar que estamos abocados a confirmar que el hombre (y, sobre todo, el español) es el único animal dispuesto a tropezar dos veces, y nunca mejor dicho, en la misma piedra.

Para quienes actualizamos periódicamente nuestras hojas de cálculo con los datos del sector inmobiliario en busca de algún rayo de luz para nuestro futuro laboral, tamaña avalancha de optimismo y esperanza nos parece estremecedora; y no porque no nos gustaría que estuviésemos ante el resurgimiento de este sector (con mayor o con menor fuerza, pero resurgimiento al fin y al cabo), sino porque estamos curados de espanto y los buenos datos estadísticos de 2010 y la posterior debacle hasta la fecha ya nos tienen más que prevenidos (o tal vez nos hayan convertido en acérrimos pesimistas tras haber pecado de un ligero optimismo).

Por suerte o por desgracia, los datos no muestran, de momento, ningún síntoma de recuperación en el sector del ladrillo.

Todo parece indicar, por lo tanto, que la recuperación económica, si se ha de producir realmente este año 2014 que acabamos de empezar, no vendrá de la mano del ladrillo.