Propostes per al Fòrum contra la corrupción del PSPV-PSOE

Vaig rebre la setmana passada una invitació del PSPV-PSOE per a participar en un Fòrum contra la corrupció i per la transparència que s’ha de celebrar a València del 6 al 9 d’este mes; com que a mi m’és impossible anar en eixos horaris intempestius, però sí que m’agradaria aportar algunes propostes al debat, els les he enviades per correu electrònic. Ja vos contaré què em diuen (si em diuen alguna cosa, clar). Allà van les propostes contra la corrupció que els he enviat:

1. Problema: Els ciutadans es veuen impotents i acaben indignant-se davant els escassos resultats de la persecució de la corrupció (pactes a última hora per a evitar sentències judicials condemnatòries o per a aconseguir rebaixes en les responsabilitats pecuniàries, prescripció dels delictes, persecució i desprotecció dels denunciants o dels propis jutges que persegueixen estos delictes, entrebancs continus als processos judicials gràcies a la contractació dels millors advocats –i per a major escarni dels ciutadans i de la justícia, contractats gràcies als recursos provinents de la pròpia corrupció–, etc.).
   1. Solució: A tots els delictes de corrupció política, sense excepció, caldria prohibir qualsevol pacte pre o extra judicial: caldria determinar sempre la responsabilitat jurídica mitjançant sentència o arxiu judicial.
      1. Efecte no desitjable: Podria argumentar-se com a efecte contrari a esta mesura la saturació dels jutjats, però en realitat els pactes extrajudicials només es produeixen actualment en les parts finals dels processos (o quan acabe la instrucció judicial o quan el juí ja està en la seua part final i els corruptes intueixen la condemna), de manera que la càrrega als jutjats d’instrucció o als de primera instància no es veuria tan afectada com en un principi podria parèixer; a més, sent la corrupció un problema de primer ordre, la pitjor manera de solucionar-lo és excusant-se en la manca de recursos per a fer-li front (al contrari, caldria posar tots els recursos necessaris per a tallar-la des de l’arrel).
      2. Efecte no desitjable: Es podria argumentar també que allargar els processos (per les garanties processals inherents a la nostra justícia) és una de les argúcies dels corruptes amb més recursos per a què els ciutadans s’obliden, amb el transcurs del temps, del delicte comés; això és cert en part (el cas de finançament il·legal de CiU és un dels exemples més recents), però també és cert que eixe transcurs del temps facilita els pactes extrajudicials i, finalment, que el corrupte puga tindre beneficis jurídics dels quals no gaudeixen la resta de delinqüents.
   2. Solució: Els terminis de prescripció dels delictes de corrupció (tots, també sense excepció) haurien d’ampliar-se substancialment; el fet que molts polítics tinguen accés privilegiat als ressorts del poder fa encara més difícil no només que les investigacions judicials siguen àgils (pels entrebancs habituals entre poders que persegueixen distints objectius), sinó sobretot que puguen posar-se de manifest els fets delictius, pas sense el qual no és possible –excepte per casualitats– iniciar cap investigació. Açò no només hauria d’aplicar-se a l’àmbit estrictament penal, sinó que hauria de fer-se extensiu també als delictes fiscals. En este mateix sentit, tal i com s’exposarà en un altre punt, caldria plantejar-se obertament la possibilitat de fer imprescriptibles determinats casos en els quals podria parlar-se d’organitzacions criminals amb mera aparença política.
      
   3. Solució: Els jutges amb casos de corrupció política entre els seus assumptes haurien de gaudir d’una especial immunitat fins què els processos judicials determinen la responsabilitat penal dels encausats, bé sigue per sentència o per arxiu definitiu de cada cas; és a dir, que els jutges que estiguen investigant o hagen investigat un cas de corrupció no podran ser jutjats per eixes investigacions fins que no es dicte sentència condemnatòria (i en este cas s’hauria d’intentar que només es pogueren interposar denúncies per delictes lleus) o l’arxiu definitiu (en este cas sí que es podrien interposar contra el jutge les denúncies per qualsevol dels delictes que estan vigents avui). Tanmateix, d’eixa manera als corruptes els interessaria molt menys posar traves al transcurs de les investigacions i del propi juí.
      1. Efecte no desitjable: Els jutges gosarien d’un poder excessiu front als altres poders de l’Estat; és cert, però la situació actual és que el poder judicial té un clar dèficit de poder front a l’executiu, i ahi està l’únic condemnat pel major cas de corrupció política de la curta història de la nostra democràcia per a demostrar este dèficit de poder: el jutge que va investigar inicialment tota la trama no podrà tornar a investigar a més polítics corruptes, mentre cada dia es va sabent que eixa trama de corrupció política arribava a ben bé tots els racons del poder executiu.
         
      2. Efecte no desitjable: Els excessos del jutge no podrien ser denunciats en el moment de produir-se i generarien una clara indefensió en les persones jutjades en cas d’una actuació judicial il·legal; també és cert, però estem tractant un assumpte excepcional i, per tant, les mesures per a solucionar-lo haurien de ser també excepcionals. Per a contrarestar este efecte no desitjable, hauria de modificar-se també l’inici del termini de prescripció de les possibles actuacions delictives dels jutges, que començaria a comptar des del moment de dictar-se la sentència o l’arxiu definitiu de cada cas; a més, totes les actuacions judicials haurien de quedar registrades per mitjans fàcilment recuperables si es volguera interposar una denúncia contra el jutge, de manera que la inicial indefensió no poguera convertir-se en definitiva per absència de material probatori pel transcurs normal del temps.
         
2. Problema: La corrupció política és un fenomen que s’ha convertit en recurrent; els innumerables casos de corrupció, que apareixen quasi tots els dies als mitjans de comunicació hauria de ser una prova suficient de què els interessos particulars (per altra banda, completament legítims) dels partits polítics (els interessos electorals) es posen quasi sempre per damunt de qualsevol altre interès; açò fa que els sistemes de control intern de la corrupció (que existeixen sobre el paper a quasi tots els partits) acaben per perdre operativitat i efectivitat, donant la sensació que la primera reacció és sempre mirar cap a un altre lloc, la segona reacció és sempre tirar balons fora i només com a últim recurs s’utilitzen eixos sistemes de control intern preexistents, de manera que un mateix cas de corrupció acabe per omplir durant mesos o durant anys les portades dels mitjans de comunicació i la sensació d’una corrupció generalitzada segueix augmentant en l’opinió pública.
   
   1. Solució: El conflicte d’interessos entre els partits polítics i la societat a la qual volen representar necessita una solució urgent i d’aplicació universal; cal establir per llei sistemes que faciliten que qualsevol càrrec polític imputat en un cas de corrupció pergue (primer temporal i després, si la sentència és condemnatòria, definitivament) la legitimitat atorgada per les urnes, independentment dels sistemes interns que puguen establir les pròpies organitzacions polítiques. Açò ha d’incloure necessàriament la pèrdua dels escons (siguen de l’administració que siguen), el cessament immediat de qualsevol càrrec públic i la prohibició de percebre qualsevol sou públic, directe o indirecte, durant el transcurs de les investigacions que determinen la seua responsabilitat.
      
      1. Efecte no desitjable: Es podrien crear casos falsos de corrupció per a desfer-se de determinats polítics, sobretot de cara a cada procés electoral; en realitat, açò ja es podria fer ara, però els partits polítics podrien (i de fet ho fan) argüir conceptes de l’àmbit penal (la presumpció d’innocència) per a mantindre dins l’àmbit polític als seus candidats imputats. Des d’un punt de vista de servei públic, allunyar temporalment a un imputat de la política no hauria de ser vist com un càstig per a un partit determinat, sinó com una garantia per a la societat que ha de ser administrada per eixe partit; fent-lo extensiu per llei a tots els partits polítics i a tots els polítics inclosos en una llista electoral, no hauria d’utilitzar-se este argument per a mantindre els actuals sistemes interns, que sí que s’han demostrat font de desigualtat entre partits a l’hora d’aplicar-los.
         
      2. Efecte no desitjable: El cost polític podria ser molt elevat per a partits amb poca capacitat de reclutament, doncs els polítics que destacaren a eixos podrien ser atacats per les forces amb més capacitat mediàtica amb acusacions aparentment sòlides que pogueren iniciar procediments judicials que tallarien per complet l’evolució política de molts candidats; també en este cas estem davant una qüestió que es pot dur a terme avui mateix. Tant en este punt com en l’anterior podrien establir-se, també per llei, càstigs penals majors per a les falses denúncies en l’àmbit de la corrupció, tot i que açò podria ser contraproduent a l’hora de denunciar comportaments corruptes, de manera que este contrapunt no pareix una bona opció.
   2. Solució: La política com a servei públic hauria de ser l’únic criteri a l’hora d’afrontar la corrupció política; cap polític pot considerar-se a sí mateix ni ser considerat per ningú imprescindible per a servir a la societat. Cal habilitar sistemes per a adequar la política a persones amb vocació de servei públic i facilitar l’expulsió del sistema democràtic de les persones que entenen que la política és el seu únic mitjà de vida; l’actual problema consisteix en què se dona per suposat que qualsevol persona que està en política ho està per vocació i no per interessos, però la societat no té eixa percepció, entre altres coses pels propis efectes de la corrupció. Tot el sistema electoral hauria de reformular-se per a què l’especial protecció que s’atorgue als càrrecs polítics front a la justícia o front a altres maneres de fiscalització siguen una excepció, i no una generalitat com en l’actualitat, o si més no, almenys habilitar sistemes per a retirar l’actual protecció quan a un polític se’l investigue per delictes de corrupció.
3. Problema: L’actual sistema electoral i de partits polítics fa que estes organitzacions funcionen d’una manera molt poc transparent de cara a la societat; molts partits s’han obert en certa mesura, però encara amb moltes limitacions, en part degudes a la necessària privacitat de les estratègies electorals de caràcter intern. Estes estratègies electorals són actualment (o almenys així ho pareix) una adaptació que fa cada partit en funció de cada candidat en particular, de manera que la caiguda d’un candidat o d’algun membre important d’una candidatura suposa haver de repensar tota l’estratègia electoral; esta és una de les raons per les quals els partits polítics intenten evitar actuacions directes, ràpides i contundents davant les primeres notícies dels casos de corrupció que afecten a algun dels principals integrants de cada candidatura.
   
   1. Solució: Si al punt 2.b parlava de casos individuals, ara toca fer-ho de l’organització política al complet: cap partit polític, per molta història que dugue al darrere o per molta legitimitat que puga obtindre a unes eleccions, pot ser considerat ni pot considerar-se a sí mateix portador únic o valedor necessari dels valors democràtics. La llei de partits atorga a una sala especial del Tribunal Suprem la potestat per a decidir la il·legalització d’una organització que s’autoproclama política però que en realitat és una organització criminal utilitzada per a finançar al·legalment (aprofitant buits legals anteriors) activitats de caràcter delictiu; és evident que el finançament d’una activitat terrorista no és equiparable al robatori de béns o diners públics, però la corrupció reiterada dins els partits polítics no deixa de ser un delicte de conseqüències (com s’està veient avui) tant o més desastroses per a qualsevol sistema democràtic. Potser caldria habilitar una sala especial del Tribunal Suprem per a declarar il·legals a les organitzacions aparentment polítiques que, de manera reiterada (per exemple, 10 sentències condemnatòries durant un període de quatre anys), utilitzen mètodes corruptes per a benefici propi.
      
   2. Solució: Cal pensar en reformar la llei electoral per a fer dependre menys als candidats i a les candidatures dels partits polítics; les llistes obertes podrien ser una solució a esta excessiva dependència. Per una banda, els partits haurien de pensar estratègies electorals que serviren per a qualsevol dels candidats proposats, de manera que la caiguda d’un d’ells no suposaria tant de perjudici per al propi partit i els mecanismes interns de control de la corrupció podrien ser aplicats sense por a desbaratar tota l’estratègia electoral; i, per altra banda, els candidats tindrien una major dependència dels electors respecte del partit.
   3. Solució: Seguint este últim raonament, caldria habilitar també mètodes de revocació directa d’un candidat a iniciativa dels propis electors (a banda dels sistemes d’expulsió directa en cas d’imputació que he citat abans), però també a iniciativa del partit pel qual s’hage presentat. És a dir, que qualsevol candidat puga ser sotmès a un procés de revàlida quan així ho demanen un percentatge dels electors de la demarcació per la qual s’hage presentat o quan així ho demane el partit baix el qual hage estat elegit. D’esta manera es tallaria d’arrel eixa sensació de què qualsevol polític amb pocs escrúpols pot aguantar els quatre anys de cada legislatura fent i desfent baix el paraigües de la impunitat per a assegurar-se una bona pensió pública.
4. Problema: La manca de transparència en el destí final dels diners públics s’ha convertit en una qüestió que requereix una solució global que no pot afectar només als partits polítics.
   
   1. Solució: Potser és hora de considerar que les raons històriques per les quals se’ls va permetre als sindicats no haver de fer públics els seus comptes han quedat ja obsoletes.
      
   2. Solució: Les empreses que s’adjudiquen serveis i obres públiques haurien de ser sotmeses també a la presentació pública de determinades dades sobre el cost d’eixos serveis i d’eixes obres; la protecció de dades personals o el secret empresarial no pot utilitzar-se com a excusa per a colar els escandalosos sobrecosts d’alguns contractes públics.
   3. Solució: A les fundacions que perceben subvencions públiques o que col·laboren directa o indirectament amb les administracions cal exigir-los una total transparència; donats els entramats empresarials opacs descoberts al voltant d’este tipus d’organitzacions, tots els projectes relacionats amb obres o serveis públics que duguen a terme les fundacions haurien d’incloure la publicació de les empreses proveïdores i de les persones físiques que estan al darrere d’estes per a evitar que es creen facturacions unflades per a enriquir a les mateixes persones que estan al davant d’una suposada organització sense ànim de lucre. A més, les fundacions també haurien d’estar sotmeses als mateixos requisits que s’han citat per a les empreses al punt anterior.