L'entranyable valencià de la Punset

Tots sabem que les coses que ixen del cor no solen donar de menjar; ens poden donar altres satisfaccions personals, però el pa el duu el cervell, no el cor.

Les coses entranyables (com el valencià de la Punset) ens donen satisfaccions més abstractes que materials, perquè es basen més en el cor que en el cervell; al cervell segurament que li agradaran les coses entranyables, però sap que amb això no es menja i es posarà ràpidament a pensar en altres coses de profit, com per exemple com dur un tros de pa a la boca, deixant que el cor bategue un poc més ràpid (però tampoc massa: ja se sap que les coses alocades no duen a enlloc, i això el cervell ho sap).

L'entranyable valencià de la Punset és un defecte (ho va dir tota una Consellera d'Ensenyament fa un temps), però per a això tenim el cervell, per a corregir els defectes, siguen estos més o menys entranyables; ja ho va dir també tot un Ministre d'Ensenyament amb un cervell (diuen) privilegiat: cal llevar-los els defectes als catalans per a fer-los més espanyols, que tots sabem que els castellans sempre s'han guiat més pel cervell que per les coses entranyables de les què es preocupen els aldeans. "Cal que els aldeans aprengueu a utilitzar el cervell en lloc del cor, i nosaltres anem a ensenyar-vos com es fa això", van vindre a dir-nos el Ministre, la Consellera i la ciutadana Punset.

Les tradicions culturals valencianes (com, per exemple, la dolçaina o la jota) són d'eixes coses entranyables que podem veure o escoltar a les festes dels nostres pobles i ciutats; s'han d'ensenyar per a donar a conèixer el nostre passat, i per això a les festes s'organitzen actes amb els quals satisfer al cor. Però, a més, als llibres de text (a l'escola, per a què els xiquets que venen de fora sàpiguen on estan i no se sorprenguen en veure a uns aldeans pegant bots amb les mans enlairades o bufant una cosa que ni es flauta ni és trompeta) es dediquen tres o quatre pàgines a primària i potser alguna més a secundària; les coses del cor també tenen cabuda dins l'ensenyament. Això és bo per als xiquets, inclús per als que venen de fora; si a Madrid s'inclouen les tradicions madrilenyes dins els llibres de text, és just que a València s'incloguen també les entranyables tradicions valencianes.

I si parlem de tradicions antiguíssimes com les pintures rupestres de l'art prehistòric llevantí ja se li pot dedicar fins i tot mig tema de dos o tres cursos; les jotes o la dolçaina te les pots trobar per accident a qualsevol revetlla popular de qualsevol poble, però les pintures rupestres només es poden veure a llocs molt recòndits i aïllats, i normalment amb difícil accés. Són manifestacions culturals que cal que estiguen protegides pels poders públics, i quant més difícils siguen de veure a la vida quotidiana, més espai es mereixen als llibres de text per a què no es pergue la gran riquea del nostre passat.

L'entranyable valencià de la Punset està a mig camí entre les jotes i l'art rupestre llevantí; comparteix moltes coses amb estes dos manifestacions culturals, i per això la Punset va recolzar que el valencià tingués presència a les escoles, però sense passar-se. Diguem que la Punset ha fet de cervell i els aldeans estem fent de cor.

El valencià, deia, comparteix moltes coses amb les jotes o amb la dolçaina; a més de ser una tradició cultural valenciana entranyable, te'l pots trobar pel carrer de qualsevol poble o ciutat, sobretot si és en actes en els quals pren protagonisme el cor, com les festes i revetlles (treballant és més difícil: ahi mana el cervell i per això a la feina parlem tots en anglés, que és un idioma molt més útil i universal que el valencià). Podríem dedicar-li almenys -haurà pensat la Punset- tres o quatre línies als llibres de text de primària i potser alguna més a secundària.

Però el cervell privilegiat de la Punset sap que l'entranyable valencià també comparteix coses amb l'art rupestre llevantí: ha estat amagat durant molts segles a les cases i a llocs privats i recòndits, sent de difícil accés per a qui no sabia que existia. Així que potser tres o quatre línies als llibres de text els paregueren poques als aldeans que l'utilitzen (i que, per desgràcia, també voten): el valencià es mereix una posició superior dins les entranyables tradicions culturals valencianes. Almenys mig tema sí que es mereix, haurà pensat la Punset.

Tampoc és qüestió d'anar exigint ara que les entranyables coses del cor estiguen per damunt de les serioses coses del cervell, perquè aleshores perillaria l'ensenyament dels nostres fills, que han d'anar pensant ja (i la Punset vol posar-se a preparar-los) en anar-se'n a Anglaterra a treballar i deixar-se de tradicions antigues que només serveixen per a observar-les a les festes i revetlles dels nostres pobles i per a estudiar-les en tres o quatre línies.

L'entranyable valencià de la Punset, en definitiva, ha d'acabar tenint la mateixa rellevància i ocupant el mateix espai dins el nostre ensenyament que els entranyables reis que van viure entre Jaume I i Ferran el Catòlic a les nostres terres. Si després els nostres fills ens pregunten com Jaume I va viure quasi 300 anys fins que Ferran es va casar amb Isabel, haurem de dir-los que no és exactament així, però que és inútil explicar-los-ho. Tan inútil com fer-los aprendre valencià o com tindre una televisió en valencià (o en català: el ciutadà Albert Rivera també en sap molt, de tot açò).

Eixa professió anomenada periodisme

¿Quina relació creieu que pot haver entre les dos imatges de dalt i el baròmetre del CIS dels darrers anys? Jo vos ho explicaré amb més imatges. Les imatges que van ara és la llista d'assessors de l'Ajuntament de Barcelona a febrer de l'any passat, amb Xavier Trias (CiU) d'alcalde. No cal que els compteu, que ja els he comptat jo.

No vos preocupeu massa pels noms; molts devien ser amics i familiars dels dirigents de CiU i dels altres partits amb dret a tindre assessors (PSC, ERC, PP, etc.). Eren assessors amb un contracte de treball per obra i servei (quatre anys) que se n'han anat a sa casa o a l'atur (o a alguna empresa amiga) en acabar la legislatura; càrrecs de confiança, que, com el seu nom indica, han de ser nomenats (a dit) per qui ha de confiar en ells.

Tampoc vaig a entrar en les capacitats de cada assessor en la seua àrea; este article no entra en eixos detalls, que segur que ens donarien alguna sorpresa més si furguem en la llarga llista d'assessors de la legislatura anterior. Em val, per ara, el què han dit El Mundo sobre la parella d'Ada Colau (que li paga el partit, no l'Ajuntament) i l'ABC sobre la parella del número dos (que és especialista en l'àrea de vivenda a la què ha d'assessorar).

Les notícies que han elegit els periodistes d'El Mundo, de l'ABC, de La Razón i de Libertad Digital són les que han dut al periodisme a les quotes més baixes d'afecte ciutadà cap als mitjans de comunicació; de fet, la notícia elegida no és ni tan sols notícia: els assessors (i més encara si són interns d'un partit) són nomenats sempre pels dirigents polítics sense més explicacions (són càrrecs de confiança dels polítics, ¿cal recordar-ho?): així ho van fer CiU a l'Ajuntament de Barcelona, Ana Botella al de Madrid i el PSOE a Andalusia. En tot cas, els podrien posar la cara roja al polític per elegir a un malfeiner o a un inútil, i a l'assessor per ser qualsevol de les dos coses; però ja sabem que, almenys fins ara, això de la desvergonya pareix que és una cosa intrínseca a polítics i assessors (temps tindrem de comprovar si Ada Colau o Manuela Carmena -estos periòdics també han dit el mateix respecte a l'Ajuntament de Madrid, però els ha eixit rana- i els seus assessors tenen eixe mateix defecte).

A la taula i al gràfic de dalt podem veure que Ada Colau ha reduït el número d'assessors un 40% (61 assessors menys, de 153 a 92). Els periodistes d'estos mitjans, de fet, es fan ressò d'una altra notícia que tampoc ho és: que Ada Colau pretén quedar-se amb el 75% dels assessors, una barbaritat denunciada pels regidors del PP a l'Ajuntament de Barcelona. Exactament, es quedarà amb menys del 74% dels assessors. ¿De veritat ens prenen per tan aldeans com per a pensar que la notícia és el 74% d'assessors copats pel govern d'Ada Colau front al 72% d'assessors que tenia durant l'anterior legislatura CiU? Almenys jo, no veig cap notícia en deixar el mateix percentatge d'assessors que ja hi havia per al govern i per a l'oposició durant la legislatura anterior, i molt menys coneixent casos (com el de la Diputació de Castelló la legislatura anterior) en els quals el percentatge d'assessors que es va quedar el PP va ser de més del 87% (26 per al PP i 4 per a l'oposició).

Però hi ha alguna notícia més que els periodistes s'han deixat pel camí; i resulta prou estrany, sobretot, en el cas de Libertad Digital, on tenen en nòmina a destacats economistes que no sabien d'on eixirien els diners per a fer totes eixes coses utòpiques que volien fer Ada Colau o Manuela Carmena. Que no se preocupen els economistes de Libertad Digital, que ja els ho explico jo. Amb una taula i un gràfic i amb un parell de dades: el sou màxim mensual d'un assessor de l'Ajuntament de Barcelona serà de 2.200 € amb el Govern d'Ada Colau (30.800 € a l'any si contem 14 pagues). El sou màxim d'un assessor de l'anterior legislatura està al principi de la llista d'assessors de 2014.

I la notícia és que Ada Colau elegeix els assessors com s'elegeixen els assessors.