Llibres de text a preu d'iPhone

M'agrada la tecnologia i la utilitzo intensivament tant a la meua feina com en els meus assumptes personals, però no ens enganyem: estar a la última en tecnologia és car. Caríssim. Per això la majoria ens resignem a buscar alternatives més barates, però que es pareguen el màxim possible a les novetats tecnològiques que apareixen cada mes, cada setmana o cada dia. Un iPhone, per exemple, val la meitat del meu sou mensual; gastar-me mig sou en un telèfon no només és una barbaritat, sinó que em suposaria passar-ho econòmicament malament durant els següents tres o quatre mesos, així que, per molt bonic i potent que siga, l'iPhone no pot entrar dins les meues prioritats tecnològiques.

I parlo de l'iPhone (i no de les consoles o de tants altres aparells que em puguen fer goig) perquè no és un aparell més: avui, un telèfon és una ferramenta de treball que utilitzes tots els dies, no un simple aparell que pugues utilitzar una o dos vegades a la setmana. Té el mateix ús intensiu per a mi que el que poden tindre els llibres de text per als meus dos fills. I el mateix preu.

La diferència està en què jo puc elegir un telèfon de menys de 200 € que em fage el mateix paper (o molt paregut) que un iPhone per a la meua feina, però no puc elegir uns altres llibres de text per als meus dos fills; els 500 € que ens han costat els llibres de text per a 1er. i 3er. de primària són la meitat del meu sou. Una barbaritat del mateix tamany que si m'hagués comprat un iPhone. I en eixe preu no entra la resta del material escolar, que és el mateix que dir que l'iPhone anava sense targeta de memòria, sense carregador i sense funda, que s'han de comprar a banda.

Puc entendre perfectament els criteris estrictament pedagògics que segueixen els mestres tant per a la qüestió dels llibres de text front als projectes d'elaboració pròpia com per a la qüestió del material de marca front al de baixa qualitat; i sé que hi ha molts arguments a favor d'eixos criteris pedagògics i que la llibertat de càtedra empara als professors en les seues decisions. Però igual que hi ha arguments a favor, n'hi ha arguments en contra; i el principal, encara que no l'únic, és l'accés a l'educació: si els criteris pedagògics impedeixen eixe accés a l'educació, eixos criteris no serveixen per a res. És el que passaria (ja ha passat i encara segueix passant) amb l'accés a la tecnologia: si els criteris tecnològics impedeixen l'accés a la tecnologia (perquè la fan massa cara), eixa tecnologia (tot i estar emparada per la llibertat de mercat) no serviria per a res. I quan dic per a res m'estic referint a la societat en el seu conjunt; és obvi que per a alguns sí que servirien eixos criteris pedagògics i tecnològics: per als què puguen pagar-los.

Però estem parlant de coses molt més importants que uns simples criteris: l'accés a l'educació, com ara l'accés a les noves tecnologies, és una necessitat bàsica per al desenvolupament personal i professional de totes les persones. O almenys així hauria de ser vist.

Però tampoc anem ara a posar tota la responsabilitat sobre els mestres; hi ha almenys dos parts més implicades en esta barbaritat: l'administració i els pares. La primera és responsable directa de l'eliminació de les beques per a llibres, fent que l'educació primària no siga gratuïta; i els segons som responsables indirectes tant per permetre l'eliminació d'eixes ajudes sense dir ni pius com per no advertir amb antelació als mestres de què impedirien l'accés a l'educació si seguien amb eixos criteris pedagògics.

Per suposat, mai és tard per a rectificar; però l'iPhone ja l'hem pagat i els pròxims mesos tindrem 500 € menys per a menjar, per a roba o per a altres necessitats molt més bàsiques que tindre un iPhone a la nostra butxaca o el seu equivalent en llibres a les motxilles dels nostres fills.

La izquierda será utópica o no será

Los resultados obtenidos por el PSOE y por Podemos en España en las últimas elecciones europeas, así como los sondeos posteriores que se están publicando, deberían hacer reflexionar a toda la izquierda política sobre su futuro.

El pragmatismo que ha encarnado el PSOE durante muchos años ha acabado por dañar, tal vez ya irremediablemente, una base electoral de clase trabajadora que ha visto cómo esa izquierda posibilista se ha visto abocada a arrodillarse ante los grandes poderes fácticos y económicos cuando ha tenido que gobernar; no es algo que pueda evitarse (esos poderes están ahí), pero sí es algo con lo que es peligroso jugar, sobre todo cuando empiezan a traspasarse líneas rojas como la congelación de las pensiones, el castigo a la parte débil de las relaciones laborales o dar prioridad absoluta a devolver las deudas con la banca, incluso por encima del cobro de las nóminas, mientras a esos poderes fácticos y económicos no sólo no se les exigen compensaciones como principales responsables de la crisis, sino que se les permite dirigir, por encima de gobiernos y ciudadanos, su propia salida de la crisis a costa de los demás. La persepectiva desde la que el PSOE ha estado interpretando la realidad tras su paso por el poder se ha ido distorsionando cada vez más y nadie (salvo tal vez Zapatero en sus primeros años de gobierno) ha sido capaz de parar esa distorsión; lo que era bueno para España (interpretación estadista de la realidad) era cada vez menos bueno para los españoles (para la mayoría de españoles), y el PSOE no supo o no quiso verlo así. Esa ha sido siempre la interpretación patriótica de España, encarnada perfectamente por la derecha: si el PSOE tenía que gobernar como la derecha, mejor que lo hiciera directamente la derecha, que tiene mucha más experiencia en esa forma de gobernarnos. Y así acabó ocurriendo, claro.

El discurso de la lucha de clases ha sido abandonado por el PSOE; y aunque es cierto que aparenta ser un discurso anticuado por cuanto la prosperidad económica permitió difuminar (sólo en apariencia) los límites entre esas clases con objetivos más enfrentados que confluyentes, lo cierto es que la base de ese discurso sigue estando, aunque con otra terminología, no sólo plenamente vigente, sino en el centro mismo de los sobresalientes resultados de Podemos.

En un país con numerosos pequeños empresarios y autónomos, el discurso tradicional de la lucha de clases (obreros - capital) ha dado paso a otro discurso con una misma base ideológica (los de abajo - los de arriba, pobres - ricos, 99% - 1%, la casta, la élite...), pero que incluye a esas otras partes de la sociedad a las que, sin ser obreros en el sentido histórico del término, les ha tocado sufrir también los abusos del poder financiero a través de leyes (y rescates) que han puesto el foco en las verdaderas fuerzas predominantes de nuestras sociedades.

Un discurso que hasta hace bien poco quedaba restringido a pequeños círculos ideológicos etiquetados como extrema izquierda y a quienes nadie quería escuchar; nadie quería reconocerse, en plena época de vacas gordas, como un simple obrero que podía ser explotado. Nadie quería perder la categoría de clase media cuando el banco le otorgaba préstamos por importes que hoy consideramos inabarcables.

El aumento de la desigualdad que ha traído aparejada esta crisis está acabando con la que se consideraba clase media española (lo fuese realmente o no), que es la que más esperanzas de futuro ha visto truncadas: puestos de trabajo supuestamente consolidados que han desaparecido o que han visto devaluada su remuneración, incremento de los costes en educación y en sanidad al tiempo que se recortaba el acceso a becas y a todo tipo de beneficios sociales, incierto futuro del sistema público de pensiones que obliga a destinar a las familias más recursos a contratos privados de jubilación mientras disminuyen sus ingresos...

Históricamente, las revoluciones (entendidas éstas como cambios bruscos en la forma de entender los sistemas de convivencia existentes hasta un determinado momento) han fracasado en España (y en tantos otros sitios: vean en qué ha quedado la Primavera Árabe) por la ausencia de clases medias; las posibilidades de una revolución (con violencia incluida: o la utilizan los revolucionarios o la utiliza el poder que se derrumba, o ambos) son hoy más altas que nunca en todo el mundo occidental, no sólo en España. Son las clases medias (o los que se consideraban a sí mismos dentro de éstas) las que se están arruinando (las clases bajas siempre lo han estado y han ido sobreviviendo como han podido, algo -la supervivencia bajo mínimos- que difícilmente podrán soportar las clases medias arruinadas si su situación se mantiene durante demasiado tiempo) y son éstas las que pueden dar soporte (económico, social, ideológico...) a los cambios sustanciales (y no superficiales, como ha venido ocurriendo hasta ahora) en nuestros actuales sistemas de convivencia.

Los apoyos de las otrora clases medias obtenidos por una fuerza revolucionaria (por cuanto propone un cambio urgente y radical del sistema) como Podemos son la confirmación de los temores expresados en la última Cumbre de Davos: existe un riesgo cierto de graves altercados sociales (el uso del lenguaje alarmista es una de las formas que tienen de desacreditar las reivindicaciones para la mejora de la vida del 99%) que podrían extenderse por todo el mundo occidental.

Pero lo cierto es que Podemos (sea considerada una fuerza política de izquierdas, de derechas, revolucionaria, reaccionaria, bolivariana, nazi, terrorista o lo que se quiera) ha triunfado por su discurso utópico: puede cambiarse a mejor el mundo en el que vivimos, puede modificarse el sistema de convivencia si se tiene la voluntad de hacerlo, pueden confluir los intereses de un 99% en contra de los intereses establecidos del 1%. Se puede, y se pueda ya.

Este es el discurso que ha abandonado una izquierda (sobre todo el PSOE) empeñada en considerar a la clase trabajadora como clase media, empeñada en convencernos de que la zanahoria ajena que nos pusieron en el palo en la época de vacas gordas era válida como utopía y empeñada en convencernos de que contra el sistema establecido nada se podía hacer y, en consecuencia, debíamos integrarnos en él aceptando con resignación sus fallos y corruptelas.

Ese centro político que tan buenos resultados le dio a UCD y que hoy se disputan el PSOE y el PP es cada vez más raquítico: hoy no hay margen para el "sí pero no" del que han vivido tanto tiempo los políticos centrados. Hoy se requieren soluciones urgentes al desastre provocado por los mercados financieros primero y por la banca española después; y para eso no sirven ni el "sí pero no" ni las políticas de "lo mejor para España" si no son también lo mejor para los españoles.

Hoy se necesita más que nunca la utopía, la esperanza, las políticas que permitan a los españoles ver un futuro mejor no sólo para ellos, sino también para sus hijos. Hoy se necesita más que nunca una reforma completa de un sistema con elementos enquistados que lo están (y nos están) llevando a la ruina no sólo económica, sino también ética y social. Y eso sólo será posible a través de la utopía: de saber que se puede cambiar el sistema para que esté al servicio del 99% y no sólo al del 1%, y que se puede cambiar ya.

Eso sí: los ciudadanos han comprendido que ese cambio sólo puede ser posible si lo llevan a cabo personas u organizaciones sin servidumbres heredadas que les aten las manos. La cúpula política debe estar libre para poder liberar a la democracia secuestrada que tenemos hoy. Otra utopía más. Pero que genera esperanza y promete un futuro mejor. Vale la pena al menos intentarlo (si el 1% nos deja).

Les avionetes són reals i la modificació climatològica també

«Measuring the effect of cloud seeding can prove difficult because seeding not only affects the physical processes within the cloud, but also the cloud's lifetime, specifically, how long the cloud will be raining».

La frase que encapçala esta entrada és de Roelof Bruintjes, director d'investigació del U.S. National Center for Atmospheric Research (Boulder, Colorado), durant una entrevista a Live Science a compte de les investigacions xineses en matèria de modificació climatològica; no trobarem massa afirmacions entre els científics que confirmen que la sembra de núvols no només fa ploure o modifica el tamany del granís, sinó que també modifica totes les altres característiques d'un núvol en formació, incloent l'efecte que té sobre el temps local accelerar la condensació interna dins dels núvols: sembrar iodur de plata dins una tronada també té com a conseqüència que la seua trajectòria s'acurte, amb els problemes que això pot generar per a les comarques per les que, sense cap modificació externa, haurien de passar eixos núvols amb la seua pluja. Aprofitant este efecte secundari de la sembra de núvols, els xinesos van aconseguir que durant els Jocs Olímpics de Pekín no caigués cap tronada.

Imatge captada per MeteoCastalla d'una de les avionetes vista el 24 de juny; mitja hora després van desaparèixer els núvols en formació. Eixe dia no va haver avioneta al sud de Terol o al nord de Castelló i van caure més de 100 l/m² a Benafigos.

Poc a poc anem sabent algunes coses més respecte a les avionetes, però la manca d'informació concreta sobre les operacions que es veuen a cada comarca fa molt difícil saber si estem davant interessos públics o privats; per exemple, sabem que Espanya té un programa propi de modificació climatològica per a previndre el granís, però no ho hem sabut per la informació que ens pugue facilitar el nostre govern (tan transparent en este aspecte com el xinés), sinó perquè així consta a un informe de 2013 de l'Organització Mundial de Meteorologia (WMO), de la qual forme part i col·labora l'AEMET (Agència Estatal de Meteorologia, l'antic Institut Nacional de Meteorologia).

La WMO convoca periòdicament als principals investigadors sobre modificació climatològica de cada país per a treure conclusions sobre els avanços en la matèria, no només en les tècniques utilitzades, sinó sobretot en la forma de mesurar els efectes reals d'eixes modificacions, raó principal per la qual una gran part dels científics han posat en dubte la seua efectivitat; a la darrera Conferència Científica sobre Modificació Climatològica (la desena) de la què hi ha informe complet (celebrada a Bali el 2011) hi ha, però, alguna dada poc aclaridora (pàgina 304 de l'informe publicat a 2013): Espanya no va poder presentar cap resultat perquè el seu projecte (molt alabat en el seu plantejament per altres investigadors, posant-lo d'exemple de com s'han de planificar els projectes d'investigació) no va obtindre el finançament per a posar-se en marxa. Així doncs, Espanya té un programa de modificació climatològica, però no té diners per a dur a terme cap investigació al respecte: o el que és el mateix, que podem anar descartant que les avionetes estiguen controlades per alguna autoritat pública o formen part d'alguna investigació seriosa.

Sobre les tècniques emprades per a realitzar eixa modificació climatològica, la dispersió de iodur de plata (AgI) segueix sent la més utilitzada, doncs es pot aplicar tant des de terra com des d'avionetes a poca altura (les partícules queden en suspensió i les corrents internes dels núvols s'encarreguen de dur-les al nucli de les tronades), utilitzant-se també NaCl (vegeu l'experiment fet a Japó); altres composts químics (com l'alúmina o el titanat de bari) han de ser dispersats per damunt dels núvols per la seua insolubilitat (les partícules sense diluir tenen una densitat superior a la de l'aire i cauen); i altres composts emprats als experiments (com el CaCl₂) tenen molta menor efectivitat (tot i que quan aconsegueixen fer la seua feina acceleren molt més la pluja que no el iodur de plata).

Pel que ens interessa a nosaltres, cal que tinguem clar que els darrers anys ja s'han dut a terme amb èxit investigacions per a reduir la intensitat de les pluges (vegeu els experiments fets a Indonèsia amb substàncies higroscòpiques, suspesos pels efectes que provocava a les zones veïnes), que el iodur de plata (substància glaciogènica) fa efecte als 30-40 minuts d'haver-se dispersat a la tronada i que el CaCl₂ (substància higroscòpica) ho fa als 10-20 minuts; no obstant això, la realitat és que els estudis científics al respecte estan baix mínims des dels anys 80 i els investigadors estan tenint molts problemes per a dur a terme experiments que puguen aclarir l'efectivitat real d'eixes modificacions climatològiques. L'informe de la comissió d'experts en matèria d'investigació en modificació climatològica de 2010 (any de la seua creació; les coses estan tan malament que per al 2015 ja es té previst decidir si es desfà per manca de finançament) ho deixa molt clar: només es posen diners per a aplicar les tècniques que es coneixen fins ara, però no per a saber si eixes tècniques són efectives o no. Eixe informe, no obstant, ens dona prou pistes sobre el què pot estar passant als nostres cels.

Extractes de l'informe de 2010 de la comissió d'experts sobre modificacions climatològiques; no es poden descartar efectes no desitjats per l'ús de tècniques de modificació climatològica i l'efectivitat d'estes tècniques només s'han demostrat en l'eliminació de la boira. A més, s'estan aplicant estes tècniques en projectes privats sense supervisió científica qualificada i sense conèixer si s'estan utilitzant bones o males pràctiques.

El primer i el darrer punts extractats d'eixe informe (l'1.9 i el 7.3) ens ho deixen més o menys clar: no s'han pogut demostrar ni l'efectivitat de les tècniques ni els riscos que comporten, però ni l'una ni els altres es poden descartar. I això vol dir que els projectes de modificació climatològica que estan en marxa (perquè ho estan) necessiten una supervisió científica imparcial i seriosa (que ara no tenen) per a determinar, entre altres coses, els efectes no desitjats que poden tindre unes tècniques mal aplicades.

La denúncia (punt 7.3) sobre la parcialitat dels experts que es contracten per als projectes de modificació climatològica hauria de ser suficient com per a paralitzar qualsevol actuació en la matèria que no compte amb totes les garanties necessàries que permeten confirmar que les bones pràctiques estan per damunt dels interessos econòmics i particulars d'empreses contractants i d'experts contractats.