Li va tocar viure la seua infantesa al lloc equivocat en el moment equivocat; d'una família de dretes, li va pillar la Guerra Civil espanyola en territori republicà i va arribar a viure amagada a una cova entre Benafigos i Culla, alimentant-se de les mamelles d'una cabra.
A son pare el van enllistar a l'Exèrcit de la República i el van enviar al front de Madrid, a la 1ª Companyia 438 BON 108 B.M.; quan el General franquista Rafael García Valiño estava assetjant els pobles veïns de Benafigos, els va dir als seus superiors que se'n tornava al seu poble. El van afusellar per deserció a L'Escorial dos setmanes abans de què la 1ª Divisió Navarresa entrara a Benafigos, deixant orfa a una xiqueta de 10 anys.
Casualitats de la vida (o no), als 18 anys es va casar amb el fill d'un sindicalista de l'U.G.T. que va ser jutjat per roig a la Causa General i va estar empresonat a la presó de Borriana; alguna vegada ens van contar que, més endavant, en plena dictadura, escoltaven d'amagades els discursos a la BBC de La Passionària i de Carrillo gràcies a una ràdio que es van comprar.
Va viure una República, una Guerra Civil, dos dictadures i l'actual democràcia; va votar a Suárez, a Felipe González, a Aznar, a Zapatero i a Rajoy. Com m'auelo, ella pensava que els què manen han d'anar canviant de tant en tant. Això sí, mai li va perdonar a Zapatero -al President de la Memòria Històrica- que li negara la pensió d'orfandat que li corresponia per l'afusellament de son pare; tampoc jo ho vaig entendre mai.
Va dedicar tota la seua vida, sempre acompanyada pel seu marit, a l'agricultura i a dur endavant a la seua única filla; fa quasi 9 anys es va quedar vídua i va quedar molt tocada anímicament, però amb la seua força i la il·lusió de veure créixer als seus cinc besnéts es va sobreposar a un trencament de maluc, a una embòlia pulmonar, a la hipertensió i a tantes altres tecles que qualsevol altra persona no haguera pogut superar mai.
Ahir, i després d'un mes lluitant per la vida -un entollament de pulmó, una bronquitis i un ictus-, el cos li va dir prou; quan el dia 14 de maig va entrar a l'Hospital per enèsima vegada ja em va dir -m'ho diria més d'una vegada- que d'eixa no n'eixiria, tot i què jo li insistia en què totes les proves li estaven eixint bé i què, amb paciència, ho superaria una vegada més. Vaig intentar mantindre-la animada ajudant-la a alçar-se per a anar al vàter -em donava la sensació què ella pensava que mentres puguera anar al vàter hi havia esperança-, però jo també notava que les forces l'anaven abandonant a poc a poc.
El dilluns ens van dir els metges què esperarien una millora un dia més i, si no, la morfina; el dimarts de bon matí encara la vaig sentar al vàter, per a provar una última vegada si hi havia millora i, sobretot, per a intentar que ella -que ja no tenia forces ni per a parlar- mantinguera l'esperança. Però res. Encara va lluitar tres dies més, però ahir el seu cos va dir prou.
Avui l'hem enterrada junt al seu inseparable marit. Avui tornen a estar junts els meus iaios.
Vos trobarem a faltar, iaios.
