L'entranyable valencià de la Punset

Tots sabem que les coses que ixen del cor no solen donar de menjar; ens poden donar altres satisfaccions personals, però el pa el duu el cervell, no el cor.

Les coses entranyables (com el valencià de la Punset) ens donen satisfaccions més abstractes que materials, perquè es basen més en el cor que en el cervell; al cervell segurament que li agradaran les coses entranyables, però sap que amb això no es menja i es posarà ràpidament a pensar en altres coses de profit, com per exemple com dur un tros de pa a la boca, deixant que el cor bategue un poc més ràpid (però tampoc massa: ja se sap que les coses alocades no duen a enlloc, i això el cervell ho sap).

L'entranyable valencià de la Punset és un defecte (ho va dir tota una Consellera d'Ensenyament fa un temps), però per a això tenim el cervell, per a corregir els defectes, siguen estos més o menys entranyables; ja ho va dir també tot un Ministre d'Ensenyament amb un cervell (diuen) privilegiat: cal llevar-los els defectes als catalans per a fer-los més espanyols, que tots sabem que els castellans sempre s'han guiat més pel cervell que per les coses entranyables de les què es preocupen els aldeans. "Cal que els aldeans aprengueu a utilitzar el cervell en lloc del cor, i nosaltres anem a ensenyar-vos com es fa això", van vindre a dir-nos el Ministre, la Consellera i la ciutadana Punset.

Les tradicions culturals valencianes (com, per exemple, la dolçaina o la jota) són d'eixes coses entranyables que podem veure o escoltar a les festes dels nostres pobles i ciutats; s'han d'ensenyar per a donar a conèixer el nostre passat, i per això a les festes s'organitzen actes amb els quals satisfer al cor. Però, a més, als llibres de text (a l'escola, per a què els xiquets que venen de fora sàpiguen on estan i no se sorprenguen en veure a uns aldeans pegant bots amb les mans enlairades o bufant una cosa que ni es flauta ni és trompeta) es dediquen tres o quatre pàgines a primària i potser alguna més a secundària; les coses del cor també tenen cabuda dins l'ensenyament. Això és bo per als xiquets, inclús per als que venen de fora; si a Madrid s'inclouen les tradicions madrilenyes dins els llibres de text, és just que a València s'incloguen també les entranyables tradicions valencianes.

I si parlem de tradicions antiguíssimes com les pintures rupestres de l'art prehistòric llevantí ja se li pot dedicar fins i tot mig tema de dos o tres cursos; les jotes o la dolçaina te les pots trobar per accident a qualsevol revetlla popular de qualsevol poble, però les pintures rupestres només es poden veure a llocs molt recòndits i aïllats, i normalment amb difícil accés. Són manifestacions culturals que cal que estiguen protegides pels poders públics, i quant més difícils siguen de veure a la vida quotidiana, més espai es mereixen als llibres de text per a què no es pergue la gran riquea del nostre passat.

L'entranyable valencià de la Punset està a mig camí entre les jotes i l'art rupestre llevantí; comparteix moltes coses amb estes dos manifestacions culturals, i per això la Punset va recolzar que el valencià tingués presència a les escoles, però sense passar-se. Diguem que la Punset ha fet de cervell i els aldeans estem fent de cor.

El valencià, deia, comparteix moltes coses amb les jotes o amb la dolçaina; a més de ser una tradició cultural valenciana entranyable, te'l pots trobar pel carrer de qualsevol poble o ciutat, sobretot si és en actes en els quals pren protagonisme el cor, com les festes i revetlles (treballant és més difícil: ahi mana el cervell i per això a la feina parlem tots en anglés, que és un idioma molt més útil i universal que el valencià). Podríem dedicar-li almenys -haurà pensat la Punset- tres o quatre línies als llibres de text de primària i potser alguna més a secundària.

Però el cervell privilegiat de la Punset sap que l'entranyable valencià també comparteix coses amb l'art rupestre llevantí: ha estat amagat durant molts segles a les cases i a llocs privats i recòndits, sent de difícil accés per a qui no sabia que existia. Així que potser tres o quatre línies als llibres de text els paregueren poques als aldeans que l'utilitzen (i que, per desgràcia, també voten): el valencià es mereix una posició superior dins les entranyables tradicions culturals valencianes. Almenys mig tema sí que es mereix, haurà pensat la Punset.

Tampoc és qüestió d'anar exigint ara que les entranyables coses del cor estiguen per damunt de les serioses coses del cervell, perquè aleshores perillaria l'ensenyament dels nostres fills, que han d'anar pensant ja (i la Punset vol posar-se a preparar-los) en anar-se'n a Anglaterra a treballar i deixar-se de tradicions antigues que només serveixen per a observar-les a les festes i revetlles dels nostres pobles i per a estudiar-les en tres o quatre línies.

L'entranyable valencià de la Punset, en definitiva, ha d'acabar tenint la mateixa rellevància i ocupant el mateix espai dins el nostre ensenyament que els entranyables reis que van viure entre Jaume I i Ferran el Catòlic a les nostres terres. Si després els nostres fills ens pregunten com Jaume I va viure quasi 300 anys fins que Ferran es va casar amb Isabel, haurem de dir-los que no és exactament així, però que és inútil explicar-los-ho. Tan inútil com fer-los aprendre valencià o com tindre una televisió en valencià (o en català: el ciutadà Albert Rivera també en sap molt, de tot açò).