El tamany sí que importa

«Estes tomates no fan gust a res», haurem sentit més d'una vegada; també haurem comprovat alguna que altra vegada que les úniques pomes que hi ha a les tendes són molt rodones i molt brillants, o que les cireres que es venen ara són, normalment, picotes i no cireres. I ací a Castelló, on encara hi ha algun hort que produeix per a les tendes, potser trobem algun basquet d'eixos que tenen taronges, cireres, pomes o tomates de tamanys dispars i de formes irregulars (que resulta que són més lletges, però també més gustoses que les del Mercadona); però trobar-ho a Madrid o a qualsevol altra ciutat més enllà dels Pirineus és totalment impossible. Ningú allà coneix cap altre fruit de la terra que no tinga el tamany, el color i la forma que exigeixen les empreses exportadores i importadores d'aliments.

Calibres mínims de les taronges per a exportació el 1981 (Font: BOE)

Calibres mínims de les taronges per a exportació el 2004 (Font: Norma CODEX STAN 245-2004)

L'explicació és molt simple. L'agricultura tradicional (i la cultura de l'alimentació en general) s'ha hagut d'adaptar a la mercadotècnia, al màrqueting comercial, i per a fer-ho ha hagut d'abandonar moltíssims (de fet, quasi tots) aspectes tradicionals per a convertir-se en una agricultura moderna, adaptada als temps vertiginosos i absolutament mercantilitzats que ens han tocat viure; en estos temps que corren, ja no és rendible una explotació d'una collita anual, com tampoc ho és una explotació de secà (contradiccions de l'economia) sense rec per degoteig.

La nostra agricultura, típicament minifundista, té els dies comptats; avui encara hi ha jubilats (antics agricultors que van fugir cap a les fàbriques ceràmiques fa uns anys) que s'entretenen treballant alguns bancals. Alguns per a treure alguna perra més per a ajudar als fills o als nets en atur i altres (cada vegada més) per la simple satisfacció de sentir-se encara forts per a les dures feines agrícoles. Els fruits d'eixos bancals, però, rarament entren dins els circuits comercials; una bona part es queda dins l'entorn familiar o social (els melons del iaio, les taronges de l'oncle, les pomes de Pepe...) i l'altra és malvenuda a les fracassades cooperatives agrícoles que els han de vendre com a producte de segona o de tercera categoria perquè les nostres avellanes, les nostres cireres o les nostres pomes no tenen el calibre (el tamany) adequat per a ser considerats fruits de primera categoria.

Podríem ara tirar la culpa a la societat, o als mercats, o als urbanites, o als polítics. Però no podem. Quan anem al mercat o al súper, tots hem d'ajustar les compres als nostres pressuposts (cada vegada més escassos, i més en èpoques de crisi) i la majoria de nosaltres no podem permetre'ns pagar més per un producte del qual tenim l'opció barata (i llustrosa) i l'opció cara (i menys agradable als ulls); també en açò ens hem fet europeus, tant per a bé (ens han arribat productes més barats i més llustrosos) como per a mal (els què hem viscut alguna vegada de l'agricultura l'hem haguda d'abandonar, i els que no l'han abandonada s'han vist obligats a substituir les nostres varietats autòctones per altres més adaptades als nous temps -i moltes d'elles subjectes, a més, a patents que han de pagar els agricultors d'ací i que no paguen agricultors d'altres indrets, on el control sobre les patents no existeix-).

«Quant més sucre, més dolç», diuen; i quanta més aigua, menys gust, caldria afegir per a saber la raó per la qual les qualitats organolèptiques de les fruites que ens mengem avui han variat tant de les que ens menjàvem no fa tant de temps. La majoria de les nostres varietats autòctones estaven adaptades, com no podia ser d'altra manera, a les característiques climatològiques pròpies de les nostres terres; estes característiques climatològiques incloïen les pluges escasses i concentrades en determinades èpoques de l'any, de manera que els fruits que s'obtenien aprofitaven perfectament tant eixa escassesa d'aigua com els moments en els quals eixa aigua podia ser aprofitada. Els arbres patien i es feien forts, i els seus fruits aprofitaven cada ruixat al màxim; fer patir als arbres, es deia. Avui, els arbres i les plantes dels què obtenim els fruits ja no pateixen: tenen aigua tot l'any, una poqueta cada dia. De fet, algunes hortalisses ja no tenen ni terra de la què extreure els minerals necessaris per a sobreviure: els els donen ja desfets i diluïts a les esponges d'on obtenen també l'aigua.

Açò no seria possible avui si els nostres hàbits alimentaris no hagueren canviat radicalment; per desgràcia, com passa amb la resta de la nostra vida, és més important un producte més barat (i si és més gran, millor que millor) que un producte amb més qualitat, característica esta (la qualitat) que només queda reservada per a algunes elits (a més, enganyades: l'agricultura ecològica no és el mateix que l'agricultura tradicional i també utilitza els cultius hidropònics com els de la imatge de dalt) o per als què encara mantenim algun tros de terra o a algun familiar que, de tant en tant, ens regala algun producte de la nostra terra.

El tamany, en definitiva, no només sí que importa; és que és la principal característica que fa que una explotació agrària, avui, siga o no siga rendible i puga sobreviure o no al tipus de societat que hem creat entre tots. El tamany del producte (els calibres) i el tamany de l'explotació (els latifundis) són les principals característiques de l'agricultura del segle XXI.

Nota final: A poc a poc, l'abandó de les explotacions agrícoles tradicionals no rendibles econòmicament fa més vulnerables els nostres boscs; este efecte secundari de la mort de l'agricultura tradicional l'anirem veient a més llarg termini, però és pràcticament inevitable. Si l'abandó de terres cultivades segueix anant a un ritme superior al de l'increment en els recursos per a la lluita contra els incendis forestals, els nostres boscs estan destinats a quedar arrasats pel foc, doncs cada bancal cultivat que és abandonat és un tallafoc menys que es trobarà el foc, i cada parcel·la de bosc abandonada (i no netejada de brossa) pel seu propietari suposa més combustible per a un incendi.