Per la dimissió de tots els consells escolars

Molts pares ja ho sabreu, altres haureu escoltat alguna cosa, i a altres vos sonarà pel que ha passat al col·legi Herrero de Castelló: els consells escolars de les escoles dels vostres fills ja no són un òrgan de decisió. Si alguns de vosaltres no teníeu clar què és el que podia o no podia decidir el consell escolar del col·legi dels vostres fills, a partir d'ara ho podeu tindre claríssim: res de res. El què han fet amb el consell escolar del col·legi Herrero, que havia aprovat mantindre la línia en valencià i li han imposat la de castellà, tot i que els alumnes matriculats n'han estat molts més amb l'opció en valencià que en castellà, és simplement el que s'ha aprovat amb la nova llei Wert: els consells escolars ja no poden decidir sobre res, i per molt que voten a favor o en contra de qualsevol assumpte que afecte al col·legi, els resultats de les votacions poden dir missa, que la consellera de torn farà i desfarà segons s'hage alçat eixe dia.

Resum de la modificació de competències dels consells escolars introduïdes per la LOMCE (Llei Wert)

De les múltiples funcions decisòries que tenien els consells escolars fins l'aprovació de la llei Wert (aprovar el projecte educatiu, el projecte de gestió, les normes d'organització, les normes de funcionament o la programació anual de cada col·legi, decidir sobre l'admissió d'alumnes o fixar les directrius generals per a la col·laboració en matèria educativa amb la resta de la societat), el Ministre d'Educació només li ha deixat la participació en la selecció del director, que és qui assumeix totes les funcions que se li lleven als consells escolars. Però en realitat ni tan sols li ha deixat capacitat de decisió en eixe nomenament, doncs també han modificat la composició de la comissió encarregada d'elegir-lo d'entre els candidats presentats.

Nou sistema d'elecció del director establert per la LOMCE (llei Wert); l'Administració, amb majoria absoluta, és la que l'elegeix

L'Administració, que fins la llei Wert disposava d'1/3 dels membres de la comissió que havia d'elegir al director de cada col·legi (l'altre terç era per als professors i l'altre terç per a la resta de membres de cada consell escolar que no foren professors), ha decidit que el director de cada col·legi ha de ser una persona fidel a les autoritats educatives, i si un candidat vol ser realment director d'un centre ja sabrà ben bé a qui ha de fer cas: tenint ara entre el 50,01% i el 69,99% dels membres de la comissió, l'Administració és l'únic estament educatiu amb capacitat per a elegir o vedar a un candidat. Els altres membres de la comunitat educativa (els professors del claustre, que poden arribar a tindre fins l'altre 49,99% que no copa l'Administració: els altres hem desaparegut del mapa decisori) mai podran presentar un candidat que no tingue el vist-i-plau de l'autoritat competent. És el que s'anomena (el nom es manté a la llei Wert, però el significat no se sap ben bé quin és ara) autonomia dels centres educatius.

Havent buidat de continguts decisoris les funcions dels consells escolars, els pringats -pares, professors i altre personal que treballe als col·legis- què en formem part d'algun ens limitarem, a partir d'ara, a ser informats i a fer propostes; és a dir, que podem ser perfectament substituïts per un tauler d'anuncis i una adreça de correu electrònic. Als professors els han intentat acontentar augmentant-los fins el 49,99% la seua presència a la comissió que ha d'elegir al director; desconec si això ho consideraran un èxit o un fracàs (també poden baixar la seua presència fins el 30,01% si l'autoritat competent veu massa díscols), però el que sí que sé és que la implicació dels pares en el funcionament dels centres educatius no es veurà gens afavorida amb esta manera d'entendre-la.

Doncs bé, amb eixa sensació d'haver llegit al BOE que de l'educació dels meus fills manen única i exclusivament el Ministre o la Consellera de torn, al darrer consell escolar d'este curs del meu col·legi he demanat una reflexió, amb les dades en la mà (els dos folis que he penjat en imatge dalt), per a este estiu: he pregat que pensem, tots els membres del consell, si no seria convenient, a la primera convocatòria del pròxim curs, presentar la dimissió en bloc de tot el consell escolar per a fer palesa la nostra disconformitat amb la mort, per la via dels fets, de l'únic òrgan de govern on professors, pares i treballadors del centre podíem emprendre i aprovar conjuntament iniciatives per a millorar el dia a dia de l'ensenyament dels nostres fills.

Veurem si la bona rebuda de la reflexió es converteix en fets este mes de setembre. Tenim tot l'estiu per a reflexionar. Amb les dades en la mà.

Excés de iodur de plata per a evitar granissades

Anar contra la ciència. Això és el que fem els què critiquem l'ús i abús del iodur de plata per a evitar les granissades que poden malmetre les collites dels agricultors; no hi ha dades científiques que confirmen que és el iodur de plata el responsable de què les tronades es desfagen quan les avionetes que l'escampen es dirigeixen cap als núvols i desapareixen dins la tronada. Diuen els seus defensors que les tronades són impredictibles i que, per tant, culpar al iodur de plata de desfer-les és simple ignorància, doncs este compost s'utilitza per a crear núvols, no per a desfer-los.

Comencem per eixa funció tan lírica del iodur de plata: crear núvols. ¿A qui se li ocorre criticar que es creen núvols? Als ignorants, clar. Així que ja tenim als roïns de la pel·lícula: els què s'oposen a crear els núvols que ens han de dur la pluja. ¿Serem tontos?

Però el iodur de plata, en realitat, no crea núvols. No fa res (res de res) si no hi ha núvols. El que fa el iodur de plata és accelerar la condensació de les gotes d'aigua que hi ha dins els núvols, de manera que els núvols que passen i que encara estan en formació acceleren la seua evolució i descarreguen les gotes d'aigua allà on entren en contacte amb el iodur de plata; el què fa amb el granís és el mateix: accelera la seua formació, de manera que no li deixa temps de fer-se gros i es precipita, arribant a terra amb pedres molt menudes (que ja no fan mal a les collites) o ja en forma d'aigua sense més.

El procés, com es veu, és molt senzill i aparentment innocu. S'utilitza molt a les estacions d'esquí (el iodur de plata és més eficient a temperatures baix zero) per a què els núvols que passen per damunt de l'estació descarreguen la neu sense passar de llarg, i també als aeroports per a eliminar la boira.

Fins ací estan els grans avantatges de la modificació climatològica amb substàncies químiques; ara toca fer també un poc de crítica a eixos detractors que enseguida tenen la paraula clau per a argumentar contra alguna cosa: el càncer. Avui en dia tot és sospitós de provocar càncer o de ser extremadament tòxic. El iodur de plata ho és (tòxic, no cancerigen), però en quantitats molt elevades que difícilment (quasi impossible) poden ser assolides per una fumigació com la què duen a terme les avionetes que l'escampen: i, a més, podria provocar una intoxicació temporal, mai crònica. Si prou feina és aplicar el sentit comú a l'hora de criticar alguna cosa, només falta haver d'aclarir que no estàs defenent els mateixos prejudicis que defenen altres sobre eixa mateixa cosa; potser no siga necessari aclarir-ho, però és molt fàcil posar a tots els crítics dins el mateix sac (i sempre dins el pitjor sac, clar: tots els crítics del iodur de plata basen les seues crítiques en prejudicis anticientífics) quan estan en joc avanços científics que podrien ser molt beneficiosos utilitzats correctament, així que el millor és deixar-ho clar des del principi per a evitar malentesos.

I ara ve la part central d'esta entrada; les crítiques a una manera d'actuar quant menys opaca, si no directament delictiva.

1. La quantitat de iodur de plata que es puga escampar a un núvol és determinant per a evitar les granissades (si no se n'escampa prou no aconseguirà la suficient condensació de gotes d'aigua i el granís se seguiria formant dins el núvol segons la seua normal evolució), però també per a desfer completament la tronada: si s'escampa un excés de iodur de plata, la condensació s'accelerarà de tal manera que tota l'aigua dels núvols es precipitarà, tallant per complet l'evolució posterior de la tronada. ¿Qui decideix quina quantitat de iodur de plata és necessària escampar per a cada tronada? ¿Ho controla o ho pot controlar d'alguna manera alguna administració? ¿Es pot sancionar el mal ús?
2. Modificar artificialment el clima d'una comarca o d'una regió és un greu atemptat no només contra el medi ambient (la natura és la que és a cada lloc per les seues característiques climatològiques: si alterem estes, la natura canviarà obligatòriament per a adaptar-se a eixes noves característiques), sinó que pot acabar essent també un atemptat contra les pròpies persones que les habiten: si hi ha un absolut descontrol sobre eixes modificacions climatològiques (basades en els interessos particulars de qui paga el iodur de plata i les avionetes que l'escampen) i prima única i exclusivament la desfeta de les granissades per a salvar les collites, podem trobar-nos amb una contínua desfeta de les tronades (si s'utilitza més iodur que menys per a assegurar-se que no es formarà granís) que acabe afectant a l'abastiment d'aigua per a beure. ¿Com es pot fer la vista grossa des de Conselleria davant estos atemptats al medi ambient, mentre als propietaris de les finques els multen per trencar o tallar arbres protegits que són seus? 
3. En altres indrets (com a Sòria fa ara vuit anys), Aviació Civil o el Ministeri de Defensa mai van tindre constància (o almenys deien que no en tenien) dels vols que feien eixes avionetes; a les nostres comarques, les avionetes mai duen l'identificador (la matrícula) i no s'ha pogut esbrinar res, tot i els intents (sempre infructuosos, o almenys això és el que sempre han afirmat) del SEPRONA per a identificar-les. Ací sabem que utilitzen pistes d'aterratge molt poc conegudes, a l'interior de Castelló (al Pla de Vistabella, per exemple, hi ha una pista d'aterratge que utilitzen les avionetes d'extinció d'incendis d'on se n'ha vist eixir una de les què tiren iodur de plata) i a Terol (potser també a altres províncies properes, però això ja no ho sabem); òbviament, si oculten la seua identificació (suposant que les avionetes siguen legals, si no ja seria una autèntica mafia) ho han de fer a llocs on no hi hage massa testimonis, i quin millor indret per a tapar la matrícula que enmig d'una muntanya on potser no passen més d'un o dos cotxes al dia. Però si açò es pot fer per a sembrar iodur de plata, ¿què no podran fer les màfies de narcotraficants o els grups terroristes amb una avioneta, si el Ministeri de Defensa no s'entera de res i el SEPRONA és incapaç d'identificar-la?

Vull tornar a insistir una altra vegada més en açò: no estic en contra de l'ús del iodur de plata per a evitar les granissades. De fet, estic d'acord en què s'utilitzen estes tècniques per a salvar les collites dels agricultors (entre els quals estan la meua família), però em pareix ridícul i perillós (i totalment acientífic) que siga possible modificar la climatologia d'una zona al marge de qualsevol control i utilitzant com únic criteri l'interès econòmic d'un particular sense tindre en compte cap tipus de conseqüència sobre la resta de les persones que habiten la zona afectada.

Per últim, no puc acabar esta entrada sense criticar als estudiosos del tema i, per extensió, als seus cecs (i acrítics) seguidors; els estudis científics que he pogut consultar (com este) es dediquen a mesurar l'eficiència de la tècnica, arribant a la conclusió que escampar 50 grams de iodur de plata cada hora és més eficient per a disminuir la grandària del granís que escampar-ne 23. No és eixa eficiència la què estic posant en dubte, sinó els efectes que pot tindre sobre els núvols en evolució no només un excés en la quantitat de iodur de plata per hora (els estudis que he trobat, com este altre, mesuren quantitats de 4, 6, 13, 23, 40, 50 i fins i tot 59 grams de iodur de plata per hora durant un període de temps d'unes tres hores), sinó també el temps utilitzat en escampar-lo.

L'opacitat amb la què es fan estes operacions amb avionetes, l'absència d'estudis científics sobre les conseqüències que sobre l'evolució dels núvols pot tindre un excés de iodur de plata (en quantitat absoluta o en concentració per hora) i les escasses evidències empíriques d'altres indrets (Xina, per exemple, va utilitzar iodur de plata per a eliminar els núvols durant els Jocs Olímpics), no poden més que fer-nos sospitar que els límits de iodur de plata emprats a les nostres comarques estan per damunt dels necessaris per a aplacar les granissades i que, com a conseqüència d'eixe excés, eixa és la raó per la qual totes les tronades d'estiu acaben desapareixent allà per on passa l'avioneta escampant el iodur de plata.

I si la resposta és la impredictibilitat d'una tronada després d'haver escampat iodur de plata, em pareix aberrant que un científic (o qualsevol altra persona amb dos dits de front) siga capaç de negar, per dogma i en contra de les evidències empíriques (¿també negaran que les tronades d'estiu desapareixen al poc de passar l'avioneta?), la possibilitat de què la desaparició de les tronades estiga directament relacionada amb un excés d'esta substància, bé siga per la mala praxis de qui la utilitza (que prefereix que desaparega la tronada abans que fer curt amb la quantitat de iodur de plata necessària per a disminuir la grandària del granís) o perquè el preu per hora de l'avioneta faria inviable econòmicament el seu ús escampant el iodur de plata tantes hores abans (és a dir, que escampen en pocs minuts tot el iodur de plata que haurien d'escampar en vàries hores). Amb totes les conseqüències que això pot tindre per als habitants