viernes, 14 de septiembre de 2012

N’estic fart d’esta vergonyosa Espanya

Estoy harto de esta vergonzosa España”, por si algún alienígeno no lo ha entendido.

Estava currant-me una entrada sobre el problema de les llengües espanyoles diferents al castellà a esta Espanya casposa i capciosa, i no sé si el problema estava en el vídeo que he elegit com a exemple per a desmuntar les mentires podrides dels imperialistes idiomàtics o si el problema és que llegisc massa l’ABC al bar ara que sempre el casquen dins el Mediterráneo, però lo cert és que conforme anava transcrivint el vídeo i posant exemples de quin tipus de llibertat idiomàtica entenen els castellans de les dos Castelles o els migouets blaverets del sud m’he anat cabrejant més i més i he acabat per decidir-me a escriure una entrada molt poc respectuosa amb esta merda de país del que se suposa que en soc part. Poso el vídeo a esta entrada, per a què vos aneu posant a tò; ja vos advertisc que des de Jaume I fins a Ferran el Catòlic el català no va existir i que per ací tots parlaven en castellà, que Pompeu Fabra era més o menys un fill de puta cabró que els va robar la llengua als blaverets de Lo Rat Penat i que a Girona, una vegada a 1594, els feligresos volien escoltar la missa en castellà encara que no la entengueren i que això significa que el català era una merda d’idioma.

Dins vídeo:

El català és una merda de llengua. No, no, millor encara: el català és una merda de dialecte del valencià.

I ara un text en català, a veure si algun borinot d’eixos que escriuen mentires als periòdics i que ixen per la tele fent-se passar per erudits historiadors i lingüistes endevine de qui és:

Fernando el Católico - Curie 1

Ara me vindran els quatre xalats espanyolistes de sempre a dir-me que m’he fet nacionalista o inclús independentista. Me la bufe. No soc ni una cosa ni l’altra, però com que no n’entendran ni papa del que diré (i dic que no ho entendran encara que sàpiguen català), si se senten millor considerant-me independentista, ho seré sense problemes.

A veure, senyors espanyols. Que la Constitució Espanyola digue que són igual d’oficials el castellà que el valencià a la meua terra (“seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes”), ¿què els diu? Jo els contesto, jo els contesto: a vostés no els diu una merda. Alguns il·lusos pensàvem que, en uns anys, arribaria el moment en què els espanyols castellans digueren “bueno, si todas son lenguas españolas y todas son oficiales, qué menos que aprender la común y alguna otra”, i que acabarien incloent dins l’educació nacional una segona llengua espanyola; val, això és ser molt il·lús i esperar molt bona fe d’uns casporros, però sempre cabia l’altra opció: que alguna de les comunitats autònomes amb dos llengües oficials plantejara l’obligatorietat de conéixer les dos. I van parir l’Estatut català, i els il·lusos vam pensar que els espanyols castellans haurien evolucionat des de Felip V. Quina desil·lusió. Va el Tribunal Constitucional i diu que no, que són oficials i són espanyoles, però que només un poquet, que a Espanya es parla el castellà de Castella i no llengües rares com el català. I els espanyols castellans, aplaudint massivament la decisió del Constitucional. Què bé.

Jo encara no ho he entés, més que res perquè cap castellà s’ha dignat a explicar-me quin sentit té això de ser oficials i no ser igual d’oficials a la vegada, perquè la Constitució no diu això; i dic que no he entés l’explicació del Tribunal Constitucional, que lo que pensen els castellans que parlen castellà sí que ho entenc: a Espanya es fan les coses per collons o no es fan. I després no entenen per què ix la gent a manifestar-se contra eixa manera d’entendre Espanya.

Als castellans pareix que els va tocar molt els ous que a la Constitució es diguera que eren igual d’oficials el català que el castellà, així que es van inventar el blaverisme valencià per a dividir en dos una regió amb la mateixa llengua, no fore cas que se’ls ajuntaren i feren massa força amb les qüestions idiomàtiques; al 1979 (un any després de què el català s’equiparara en oficialitat al castellà) va eixir Lo Rat Penat dient que ara ja no li pareixien bé les Normes de Castelló que havia acceptat abans de Franco, que eixes normes eren massa catalanes, i que València (que té un melic del tamany d’un forat negre i se’l mira i se’l remira cada vegada que té l’oportunitat, a veure si algun dia li guanya en alguna cosa a Barcelona) tenia un altre idioma diferent al català i quasi més vell que Matusalén. Divideix i guanyaràs.

Poc a poc (molt poc a poc) eixa postura secessionista s’ha anat diluint, però resulta que als castellans també els ha tocat molt els ous (a ells sempre els toca molt els ous tot lo que se’n vage de l’estàndard de l’espanyol de veritat, que és el que viu i parla amb només la llengua de l’Imperi) que aquella equiparació en l’oficialitat de les llengües espanyoles tinguera una aplicació en la vida real, encara que només fore dins de l’ensenyament; als seus fills, que deuen ser tontos, no se’ls podia ensenyar en català (es devien trabar al parlar), així que, aprofitant que el liberalisme està de moda, van adoptar la màxima eixa de què cada pare ha d’elegir l’ensenyament dels seus fills.

Ja me veig jo a algun liberal d’estos darrere d’un mostrador del Ministeri d’Ensenyament a Madrid i amb un cartell a la taula ben gran dient “Los padres tenemos derecho a elegir la educación de nuestros hijos” i atenent a algun àrab immigrant (i amb papers, per supost):

- L’àrab: “أريد بلدي دراسة اللغة العربية”.

- El liberal: “A mí me habla en cristiano, gilipollas”.

O atenent a algun català:

- El català: “Jo vull que el meu fill estudie en català”.

- El liberal: “A mí me habla en cristiano, gilipollas”.

A Espanya es parla castellà. ¿O és que no ho sabeu, gilipolles? Clar, que si li dius al senyor liberal que el català també és una llengua espanyola segons la Constitució podràs rebre dos respostes: o que la Constitució és una merda o que el català és dels catalans, que dels espanyols és només el castellà. I este és el problema d’Espanya: que per als espanyols, deixar-nos utilitzar una llengua que no saben massa bé per què segueix existint és un favor que ens fan, i com a favor que ens fan, nosaltres els l’hem de tornar d’alguna manera o, almenys, deixar de donar la vara amb la qüestió lingüística.

Doncs no, la cosa no és així; jo no tinc la culpa de què a Espanya es parlen vàries llengües. Però es parlen, i són tan antigues com el castellà. El problema d’esta Espanya és que quan els castellans fan alguna cosa és un favor, i quan els demés en fan una altra diferent és un atac als castellans, a la unitat d’Espanya o a qualsevol xorrada que estiga de moda en cada moment; si parlem diferent, ho podem fer (ens fan el favor), però no vages a dir-li a un castellà que al teu poble s’ha parlat sempre en valencià, perquè això és mentira sí o sí i t’estas inventant la Història d’Espanya perquè els catalanistes t’han infectat del virus independentista. Però és que si arribes a convéncer a algun castellà de què eixa Història d’Espanya de la què parla és la de Castella, no la del teu poble, la resposta serà que vius a Espanya, que l’idioma dels espanyols és el castellà i que “por qué no te callas”, o directament et dirà que tu no li pots imposar res a ell perquè… (i ací et dirà alguna cosa de la llibertat, del respecte, de la igualtat o ves tu a saber de què, però sempre serà alguna cosa sobre la llibertat de parlar castellà, sobre respectar el castellà o sobre que el castellà ha d’estar en igualtat de condicions que el valencià… perquè a ell li la bufe que al meu poble no ens comuniquem entre nosaltres mai en castellà: això és una cosa rara que devem fer al nostre poble, que ell ens ho permet, però que no li toquem els ous, que això no és ser “español, español, español”).

Resumint: parlar només castellà serà molt espanyol, defendre el dret a parlar només en castellà als llocs on no es parla el castellà serà molt espanyol, negar-se a que els fills estudien en qualsevol idioma espanyol diferent al castellà serà molt espanyol… però a mi em pareix vergonyós que per a ser tan espanyol sigue necessari negar o ignorar com són les vides reals i l’Història d’altres espanyols, que cada dia se senten més i més desubicats dins una Espanya on només són considerats bons espanyols els què accepten negar la seua Història i substituir-la per la de Castella, els que accepten que la seua llengua espanyola és inferior al castellà, els que accepten que el model d’espanyol és el de l’espanyol que viu i parla en castellà o el que utilitza l’oficialitat, el respecte o la llibertat per a defendre exclusivament el dret a parlar en llengua castellana.

És per a estar-ne fart d’esta vergonya de país, un país que es nega a una part de sí mateix i que està orgullós de fer-ho.

2 comentarios :

  1. No t´hi capfiquis. Ni ens entenen, ni ens volen entendre.Com va dir l'escriptor Joan Sales:"des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils".
    "Es tracta de deixar de ser catalans? No. Es tracta de deixar de ser imbècils"
    Clar i Català

    ResponderEliminar
  2. Cuidado con las generalizaciones maliciosas (otorgarle a un grupo poblacional características individuales, también conocido con meter a todos en el mismo saco). A veces el combatir el españolismo rancio nos puede convertir en su alter ego. En la otra cara de la misma moneda. Ni una cosa ni la otra... hay que mantener una cierta distancia, separar el grano de la paja, dejar atrás nacionalismos absurdos y mirar todo desde un punto de vista más aséptico y neutral.

    ResponderEliminar