Fins demà, iaio

«Fins demà, iaio». Estes han estat les meues darreres paraules dirigides a tu, amb l’esperança (cada vegada més apagada pels neuròlegs que et tractaven i que ens informaven de la teua evolució) de què et donaren força per a què, demà, te les poguera tornar a dir.

La ferma respiració amb la què et deixava al llit de l’hospital em feien multiplicar per dos, per tres o per quatre el 15% de probabilitats de sobreviure que, des de feia uns dies, t’havien pronosticat els metges; jo era conscient de què eixes multiplicacions no s’ajustaven a la severitat de l’hemorragia que et va provocar la dixosa hipertensió, i tinc la sensació de què tu, dins el teu estat de semiinconsciència, encara tenies la llucidesa suficient com per a adonar-te’n, amb els peus a terra com sempre, de què jo ja no et podria tornar a dir mai més «fins demà, iaio».

Quan, fa dos dies, vas deixar de preguntar, semiinconscientment, «què em passa?», vaig començar a assumir que la teua fortalesa física no podria amb l’atenuació, lenta però continuada i imparable, de cada vegada més funcions cerebrals; quan la teua ma dreta, la mateixa que, només unes hores abans de que alguna vena no poguera resistir la presió, havia estat tallant els brots dels avellaners, va deixar d’apretar amb força la ma de la iaia, jo vaig començar a assumir (i la iaia també) que potser no tornàrem a veure mai més la teua vitalitat inesgotable.

Avui, la vida d’un home treballador, intel·ligent i humil com tu ha deixat de donar-nos llum als que t’envoltàvem i t’estimàvem; així que em despediré de tu com ho vaig fer anit, quan encara em quedava una mínima esperança de què treuries forces d’algun lloc per a aferrar-te a la vida:

Fins demà, iaio. Fins sempre.